Després de les primeres eleccions municipals d'aquesta etapa, el 1979, l'independentisme estava representat a l'Ajuntament de Manresa pel Partit Socialista d'Alliberament Nacional, PSAN, amb un sol regidor. CiU, en canvi, en tenia set. Un d'aquests, en una conversa informal, em va fer una apassionada defensa de la independència, així que vaig dir-li:

-Si ets tan independentista per què no t'has presentat pel PSAN?

-Perquè vull fer feina!

I per fer feina militava en un partit que podia aspirar a gua-nyar eleccions, on s'aplegaven separatistes sense complexos, regionalistes possibilistes i autonomistes espantadissos, tots atents que Jordi Pujol anés marcant els límits del que «ara toca».

Quatre anys més tard, la llista de regidors de CiU del 1983 integrava un empresari que fins llavors s'havia destacat poc o gens pel seu fervor catalanista. Quan l'hi vaig comentar em va respondre:

-El manresanisme és la meva forma de ser catalanista.

Aquests dies de liquidació a cops d'escombra val la pena recordar que el «gen convergent» definit per Enric Juliana era en realitat un genoma complex, amb diverses aportacions. En podem destacar dues de troncals: persones que volien treballar amb Jordi Pujol per dotar Catalunya de poder polític i persones que van veure en el seu partit el millor instrument per evitar una Generalitat socialcomunista, que era la perspectiva amb resultats de les eleccions generals del 1977 i el 1979 i els pactes d'esquerres que s'havien formulat als grans ajuntaments.

Vaig parlar amb Marta Pascal i David Bonvehí el 2016, al cap de poc d'esdevenir màxims dirigents operatius del PDeCAT, i en vaig treure la impressió que volien un partit que es diferenciés, entre altres coses, pel seu perfil liberal en economia i, per tant, distanciat de les propostes socialdemòcrates que ERC podia compartir amb socialistes i comuns. En un esquema simplista, serien la dreta del sobiranisme. Una opció coherent amb el genoma que s'havia format més de tres dècades abans per la unió del catalanisme pur i el temor a les esquerres, i que havia inspirat una política molt pragmàtica. Equilibrar principis i opcions és un exercici que mena al pragmatisme.

Tot això s'ha acabat. El PDeCAT es resigna a cedir els seus actius a Puigdemont i a la Crida a canvi de llocs secundaris a les llistes del 28 d'abril. El genoma s'ha recombinat pel pes dels factors mediambientals, en els quals destaquen l'exili i la presó.