Que diferents multinacionals vinculades al petroli blanquegen la seva imatge corporativa amb amplis programes de responsabilitat social corporativa, o amb projectes innovadors en energies renovables immersos en les seves fundacions, encara que, en realitat, despleguen milions de dòlars per a la pervivència dels combustibles fòssils. És a dir, a mantenir o expandir l'escalfament global és un fet. Que els missatges «conservadors» del panell científic de l'ONU retarden l'acció política contra l'escalfament global també és un fet. Com que els informes de l'IPCC fan poc èmfasi en les certeses i el llenguatge que utilitzen acaba diluint el missatge de l'alarma per la magnitud del desastre que tenim a sobre. Com és un fet que els diferents governs a Catalu-nya, Espanya i Europa estan sent inactius davant d'un canvi climàtic en què ens juguen el futur.
Resulta que l'escalfament global de la Terra es deixa notar, i molt, a la Península. Com a mínim 32 milions de persones pateixen els efectes del canvi climàtic. L'alteració climàtica provoca anys més càlids, estius més llargs i ha convertit en zones semiàrides més de 30.000 km2 del territori, segons la recopilació de dades de l'Agència Estatal de Meteorologia sobre els impactes dels últims 40 anys. I no obstant això, no hi ha alarma ni es fa res seriosament. Espa-nya acaba de tancar el tercer hivern més càlid del segle i el quart des del 1965. Mai s'havia produït una estació hivernal amb tantes diferències entre les temperatures màximes (amb 2ºC per sobre del que és habitual) i les mínimes. De desembre a març, les precipitacions no han arribat a la meitat de la mitjana històrica. I s'hi sumen els greus problemes que arrossega Espa-nya en l'accés a l'aigua i la seva preocupant escassetat, que no es deuen en exclusiva a la falta de pluges i altres fenòmens relacionats amb el canvi climàtic.
La gestió de recursos, així com els plans centrats en la construcció de preses i embassaments, «prop de 2.000 fins ara», han disparat el dèficit i la pressió hídrica, fins al punt que prop de la meitat dels rius, aqüífers i aiguamolls es troben en mal estat. Però és en el regadiu on es concentra el màxim malbaratament hídric. Aquesta pràctica és responsable del 80% del consum de les reserves d'aigua, i no para de créixer: segons dades de l'INE, entre 2005 i 2015 la despesa d'aigua de les zones de regadiu ha augmentat el 2,8%. Caldria afegir-hi els abusos que es cometen en aquest àmbit, s'estima que a Espanya hi ha prop de mig milió de pous il·legals. Entre 2013 i 2017, l'extracció il·legal d'aigua va suposar 77 milions d'euros en danys al patrimoni natural, dades de Greenpeace. Aquesta situació ha portat Espanya a col-locar-se al capdavant d'Europa en sobreexplotació dels aqüífers, una realitat que afecta les reserves d'aigua d'un terç del ter-ritori del país. En l'actualitat, Espanya se situa com el país europeu amb més risc de desertització en les propers dècades. Els avenços d'aquest fenomen són clars: el 1971, el país tenia el 39% de regions humides; per al final d'aquest segle s'espera que aquest percentatge s'hagi reduït al 20%, segons un informe del ministeri de Medi Ambient publicat el 2016. El mateix document recull el risc que prop del 80% del país es converteixi en desert en aquestes dates.
Davant d'això, les mesures polítiques i institucionals semblen encara més que insuficients. I no només a Espanya. Un informe del Tribunal de Comptes Europeu del final de l'any passat assenyala la manca de coherència i avaluació de les institucions comunitàries davant aquest fenomen, tremendament condicionat per l'activitat humana. No podem perdre més temps. La propera legislatura tant a Espanya a Catalunya com a la resta de Europa ha de ser definitivament la que aprovi i posi en marxa lleis imprescindibles de canvi climàtic. Dubto moltíssim de l'interès de certs partits polítics per avançar de manera decidida en aquest camí, uns perquè no ho han fet mai res, de fet els és igual, i altres per falta de valentia; per això cal seguir treballant i pressionant sense descans perquè la propera sigui definitivament la legislatura de la lluita contra el canvi climàtic. No hi ha cap altre camí.
