Definir, entendre i justificar bé l'obediència sempre és complex perquè, conceptualment, té un punt innegable de compliment forçat a executar una cosa manada per algú, tal com defineix el diccionari normatiu de la nostra llengua. O seguir uns manaments o preceptes de qualsevol mena, podem afegir. Cal dir, però, que etimològicament la paraula prové del llatí i té alhora una connotació de saber escoltar. Portaria intrínsecament, per tant, una possibilitat d'anàlisi prèvia d'allò que es demana fer o executar. En qualsevol cas, és obvi que tots els que tenen poder volen que hi hagi al seu entorn persones obedients, de grat o per força.
Fa poc que Alfons Durán-Pich, sociòleg, diplomat en administració empresarial i assessor mercantil, acaba de publicar un llibre molt interessant i alliçonador que ens explica la cara fosca del poder polític i, sobretot, econòmic, que és el que realment ho mou tot; el primer és subsidiari del segon. Es titula L'oligarca camuflat. Radiografia del poder i l'edita Navona. I posa negre sobre blanc de la manera que al món es mouen els diners amunt i avall de manera clarament especulativa i no pas productiva. Apareix en uns moments en què la desobediència es manifesta clarament a Catalunya a fi de trencar un ordre polític asfixiant. Immersos com estem en un estat on el control de la informació i de les grans empreses que beuen directament dels pressupostos públics està creant una ineficiència tan gran que posa, de fet, en perill la viabilitat mateixa del mateix sistema, atès que s'ha portat a uns límits inimaginables i perillosos. Hi ha un partit espanyol, Podemos, que acaba de denunciar el control polític de mitjans de comunicació de masses que han fabricat notícies falses per influir descaradament en l'opinió dels votants i diu que l'ha perjudicat. Possiblement és així, però val a dir que, als seus inicis, també va estar acomboiat per determinats mitjans perquè aleshores convenia. O sigui, que sembla que ara hagi descobert la sopa d'all. Aquí ja fa temps que això ho sap qualsevol persona que analitza mínimament la realitat i llegeix plataformes alternatives.
Si, més enllà de l'alta política geoestratègica i comercial d'àmbit mundial, baixem al nostre carrer veurem que els oligarques amb seu a Madrid -que són maldestres i de pa sucat amb oli a escala global, però encara molt forts internament- inverteixen sense visió comercial i influeixen políticament el seu cortijo perquè la població sigui resignada i obedient. Per això criminalitzen sense manies la manifestació i la resistència pacífiques. Això és molt greu perquè un instrument incruent de lluita com és la desobediència en societats avançades és un actiu de desenvolupament social i no es pot il·legalitzar de cap manera. Al contrari: és una forma més assenyada de lluita, a la qual no es pot renunciar mai.
Per altra banda, cal desemmascarar aquells poders que, disfressats de demòcrates, canvien les lleis que els convenen i traspassen a les estructures judicials la responsabilitat de ser el braç executor, emparats en una sacralitat que hom ha donat a la llei de manera exagerada.
Els polítics i els grans empresaris intel·ligents i pragmàtics saben que l'estabilitat i el bon tracte cap als ciutadans i les seves diverses adscripcions nacionals -que han de ser respectades- genera negoci i pau social. Aquí, en canvi, la democràcia és només una eina utilitzable per engegar la piconadora cap al dissident gràcies als vots captius que han aconseguit amb males arts i sistemes clientelars més propis del tercer món. Per tot plegat, doncs, encara que el camí sigui més llarg i dur: cal desobeir!
