Amb independència de com acabi, l'afer de la designació de Miquel Iceta com a senador il·lustra fins a quin punt s'ha enrarit l'atmosfera política a Catalunya. Fa quatre dies era simplement inconcebible que el Parlament pogués vetar el nom proposat per un grup per substituir un senador del mateix grup. Ara, en canvi, no tant sols és concebible sinó que se'n parla obertament. Els usos parlamentaris, que permeten el funcionament de la cambra, salten pels aires a causa dels nivells de ressentiment i animadversió als quals s'ha arribat per les raons que tots coneixem i de les quals uns i altres es culpen mútuament.

Recordem la norma. Al principi de cada mandat el Parlament nomena un cert nombre de senadors espanyols. Els proposen els grups parlamentaris en proporció a la seva importància però els vota tota la cambra. Sempre, sempre, s'han nomenat tots els proposats. Quan s'ha de rellevar un d'aquests senadors, el grup corresponent proposa el substitut i la cambra el vota. Sempre, sempre, s'ha aprovat la proposta. Però ara Montilla plega i el PSC proposa Iceta al seu lloc, amb la idea que després presideixi el Senat. I es comença a especular que alguns dels altres partits podrien vetar-lo. La norma legal ho permet, però usar-la d'aquesta manera contravé la seva intenció.

Si admetem que el Parlament pot vetar un candidat a senador proposat pel seu grup, caldrà admetre que la majoria pot fer el mateix quan toqui renovar tot el paquet després de les properes autonòmiques. És a dir, que la majoria podria deixar sense senadors els grups de la minoria, pel sistema de votar-hi en contra quan els proposin. Una part del Parlament deixaria d'estar representat a la cambra alta espanyola. A partir d'aquesta feta seria del tot impossible menar una activitat política normal. S'encetaria una dinàmica de represàlies encreuades que convertiria l'hemicicle de la Ciutadella en un camp de batalla enfangat i groller. Riu-te de les jornades del 6 i 7 de setembre del 2017. I res de tot això serviria als objectius estratègics de ningú. Ni la independència estaria més a prop ni l'independentisme hauria desaparegut.

«Obra sempre segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, alhora, en llei universal», va deixar escrit el filòsof Immanuel Kant per definir el concepte d'«imperatiu categòric». Quin és el clima polític que els partits volen que es respiri a Catalunya els propers anys? Aquesta és la pregunta.