El període electoral que vàrem tancar diumenge suposa, ara sí, l'enterrament definitiu de CiU com a marca. Vivia malgrat les mutacions que ha anat experimentant en els darrers anys: PDeCAT, Junts i Crida. A partir d'ara, els continuadors del projecte convergent s'ofendran molt més si fem servir aquest qualificatiu quan ens referim a ells. Són legió els que fa temps que en reneguen. Però els fets sempre són més rotunds que les paraules. Només cal accedir als webs dels consistoris on tenien representació per veure anotat «CiU» al costat dels seus noms. Fa quatre anys, només quatre, el nom històric era vigent i l'usaven. En aquest breu període s'han produït els assajos de les noves nomenclatures, al meu entendre pendents de trobar la definitiva. Va agafant cos el «Junts per» seguit d'algun topònim com el possible identificador nou i dissolvent de les sigles històriques amb les quals van governar Catalunya durant diverses dècades.
La nit del recompte de vots, sempre plena d'anècdotes i intrahistòries, la vaig començar entrevistant un cap de llista d'una agrupació d'electors, el qual, amb el recompte començat, reivindicava enèrgicament la seva neutralitat i independència respecte d'aquest espai polític. Va ser el cap de llista per CiU el 2015 i regidor per aquesta coalició fins ahir. Mentre m'ho explicava li quedava ben visible l'escapulari d'interventor de Junts per Catalunya. Amb l'escrutini tancat, quedava tercer en una llista de tres candidatures. Poca estona després, un altre líder correligionari seu obtenia una potent majoria absoluta sense amagar a qui pertany i entomant la meva pregunta sobre l'etiqueta original (contaminada ara) que va defensar durant anys. Més avall, una altra del seu grup m'explicava amb elegant melangia la seva derrota enfront un candidat de la reforçada ERC. Al seu darrere, un d'aquells que ocupen els llocs de no sortir em retreia amb vehemència que els vinculés en la meva anàlisi al «postconvergentisme». L'enquadrament de la càmera de televisió el mostrava davant de la seu local del partit amb els rètols corresponents que el contradeien. A Berga, l'alcaldessa Venturós s'ha coronat com la Verge de Queralt laica i ha batut el flamant cap de llista de Junts per Berga. Ell va fer una campanya molt emfatitzada en la seva neutralitat (i la dels seus companys) respecte dels «juntistes». Tenint en compte el resultat i més enllà dels mèrits cupaires per convertir la ciutat en un poblat irreductible, els electors no l'hi van acabar de comprar. Es cobria d'un paraigua de partit de què no disposen els independents de debò. Sembla que el van penalitzar per no trencar efectivament, per no mostrar sense prevencions a qui tenia al rebost o potser per ser ambigu.
Fent una miscel·lània final, els socialistes han tornat cantant allò de: «que no estaba muerto, que no, que estaba tomando cañas...». En les grans places els republicans superen els seus socis de govern a la Generalitat excepte a Igualada. Els de Junts perden Manresa, Sallent i queden per sota de les expectatives inicials en força altres indrets. Com a tot Catalunya, excepte a Badalona, el PP aprofundeix la seva irrellevància. Els potencials votants de Ciutadans als quals Albert Rivera convidava a perdre la por a mostrar-se, o bé són molt pocs, realment estan acollonits o a dures penes existeixen. Sobre l'argument central d'aquesta peça, alguns militants del PDeCAT o els escèptics envers la meva anàlisi, m'argumentaran la victòria rotunda i imprevista de Carles Puigdemont a les europees per negar la major. Per a mi, considerant que la seva formació favorita seria «el partit del president» (repetint l'intent d'Artur Mas en el seu moment), és la constatació empírica del que defenso.
