Aquests dies s'ha parlat força de la llengua catalana, aquest malalt delicat que sempre viu de sobresalt en sobresalt. Per començar, ves qui ho hauria pensat, per obra i gràcia d'una cançó de Rosalia, aquesta noia tan famosa que es diu Vila i Tobella de cognoms i que va néixer a Sant Esteve Sesrovires. A les xarxes, els uns s'han escandalitzat pel fet que una noia de la galàxia més estratosfèrica de la cançó s'hagi rebaixat a escriure una peça en una llengua minoritària i pràcticament indigna com ara el català. Els altres, els hiperventilats de més a la vora, ho han fet perquè en el text hi figura, oh sacrilegi, un castellanisme completament habitual entre molts catalanoparlants com ara cumpleanys. Tot plegat, excessiu, impropi d'una societat normal en un moment normal, que no és el cas, evidentment.

A l'altre extrem de la corda, en una mar on tot navega afortunadament amb molta més placidesa, la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) ha actualitzat la Gramàtica essencial de la llengua catalana, la gramàtica en línia aprovada per l'IEC el 2018 i oberta al públic el gener de 2019. És una bona eina per als usuaris més actius de la llengua, però, és clar, aquesta notícia no fa perdre el son a ningú i el pols del país no s'ha alterat en absolut.

Entremig de totes dues notícies, n'hi ha hagut una altra que sí que sembla força més transcendent, perquè té a veure amb el present i amb el futur. Fa pocs dies, es van donar a conèixer els resultats de l'anomenada Enquesta d'usos lingüístics de la població, una estadística quinquennal sobre els usos del català i altres llengües entre els habitants de Catalunya. I aquesta enquesta, cada vegada que surt a la llum, genera dos tipus de reaccions completament oposades. D'una banda, les autoritats polítiques del país cerquen amb afany aquelles dades o aquells aspectes parcials que inciten a l'optimisme i que fan pensar que les coses, en aquest terreny, van raonablement bé: en síntesi, venen a dir cada vegada que el català és una llengua en situació difícil que, tanmateix, va resistint amb prou força i guanya petites victòries en determinats terrenys. D'altra banda, els sociòlegs i lingüistes que s'ho miren amb una lupa molt més crítica i que veuen confirmats cada cop els signes d'una decadència que, si no l'aturem ben de pressa, conduirà indefectiblement al desastre i àdhuc a la mort de la llengua.

Els primers diuen, per exemple, com va fer la consellera de Cultura, que «la immersió lingüística funciona». O bé consideren un bon pas endavant el fet que, gràcies als xats familiars, molts que ja son catalanoparlants de tota la vida ara es llancin a escriure la llengua que no els van ensenyar a l'escola. Els segons, en canvi, recorden que, entre 2003 i 2008, l'ús habitual del català va caure del 46% al 35,6%, que és una davallada impressionant que no es veu gaire compensada pel fet que la caiguda s'hagi aturat i ara es trobi estancada. Són els qui ens recorden, ben senzillament, la dada fonamental de l'enquesta: i és que els ciutadans d'aquest país que tenen el català com a llengua habitual només són un 36%. I això en un context de domini aclaparador del castellà en multitud d'esferes de la vida quotidiana i amb un Estat en contra que envia al tribunal constitucional totes les disposicions de caràcter lingüístic que s'intenten incorporar a la legislació catalana.

Així, doncs, i com ja sabíem, en matèria de llengua hi ha un cofoisme oficial que s'exerceix per no desanimar el personal i una realitat crua i dura que assenyala que la situació del català és cada vegada més precària. Mentrestant, la majoria del catalans, que viuen tan lluny de l'IEC com de la Rosalia, abandonen a cada moment la seva llengua només que vegin el rostre d'una presumpta autoritat o les faccions d'alguna persona que no sembla pas nascuda, precisament, a Sant Esteve Sesrovires.