Ens moriríem de ganes de parlar del debat d'investidura, però el calendari de redacció i publicació dels articles té les seves servituds. Més enllà, però, de l'aparador principal de la cort espanyola, la vida continua i els nostres mals de tota mena no es resolen pas coneixent el punt de vista del president del govern sobre els governs de coalició o descobrint els seus silencis sobre el problema principal que té entre les mans, i que s'anomena Catalunya. Dissortadament, per sota d'aquest debat, en el dia a dia de la gent normal i corrent, va fent el seu camí un mal que rosega el sistema polític espanyol des de fa temps i que ha estat denunciat moltes vegades, i és la pèrdua gradual, progressiva, de la qualitat democràtica a tots nivells. És un mal quotidià i pertinaç que els governants neguen una i una altra vegada, però que es fa evident en multitud d'episodis, grans i petits. I és un mal, no cal dir-ho, que mina les bases d'una societat que aspiri a ser exemplar en l'exercici dels drets fonamentals dels ciutadans.
Només en els dies i setmanes que han precedit el debat d'investidura, i sense pretendre fer cap llista d'una mostra que podria ser molt més llarga, se'ns ocorren, així, sobre la marxa, aquesta mitja dotzena de casos:
1.- Una sentència del Tribunal Constitucional, relativa a un acord de reprovació del rei adoptat pel Parlament de Catalunya, resumeix el nus de la qüestió en una de les frases textuals que conté: «la inviolabilitat preserva el rei de qualsevol tipus de censura o control dels seus actes». Com han recordat alguns juristes, això ens remet al principi monàrquic preliberal, basat en el dret diví. De la sentència es deriva, també, que el Parlament no pot adoptar els acords que vulgui en matèries que són de simple declaració formal, sense efectes jurídics directes. L'acord del tribunal és gravíssim per al cas de la monarquia, sens dubte, però si s'aplica en la seva literalitat, nega al Parlament el seu caràcter essencial.
2.- Les reaccions a les informacions publicades al diari Público sobre l'actuació del CNI i els seus confidents islàmics amb relació a l'atemptat terrorista de Barcelona posen de manifest que no hi ha cap interès a investigar un tema de tanta gravetat. Ningú no ha denunciat el mitjà, cosa que sembla demostrar que la informació és de tota solvència, però el govern i la premsa madrilenya miren cap a una altra banda.
3.- Més enllà de Catalunya, tots els mitjans que s'havien acarnissat sobre els professors de l'institut de Sant Andreu de la Barca assetjats per l'unionisme guarden un silenci sepulcral després que s'hagin arxivat totes les denúncies. Ningú no demana disculpes.
4.- La Universitat d'Alacant decideix suprimir el nom del secretari judicial que va condemnar a mort Miguel Hernández. Els historiadors ja han dit que, sense els noms de responsables, no hi ha recerca possible sobre la Guerra Civil.
5.- Un simple estudi empíric sobre l'ús del català al pati dels col·legis s'ha convertit en una operació d'«espionatge» dels alumnes de l'escola catalana.
6.- El govern de Pedro Sánchez, que prioritza els coneixements de llengües estrangeres per part dels funcionaris judicials, es nega a equiparar el català amb els altres idiomes. Es tracta de funcionaris que exerciran a Catalunya.
Ja no queda espai per a més casos, i volgudament hem exclòs de la llista la situació dels presos i exiliats independentistes. Tant se val: algú hauria de posar terme a una deriva perillosa que s'accentua cada dia. Està en joc una cosa tan important com és el caràcter democràtic del sistema.
