Aquest monestir del municipi de la Quar és un exemple del patrimoni que tenim i que, potser, no ens mereixem! Un cenobi constituït per un grup d'edificis que ja no són ni ombra del que foren, pàgines de la nostra història escrites en pedra que s'estan esmicolant i enrunant sense que ens mobilitzem per evitar el seu anorreament i la seva desaparició.

Un conjunt que es dreça, o dreçava amb plenitud, en el promontori pla entre els recs de Sois i de Cal Molí, i que té els seus orígens en la voluntat dels senyors del castell de la Portella i en la donació que el 997 feu el comte Oliba de Berga, posteriorment abat de Ripoll, fins a la consagració de l'església el 1035 a càrrec del bisbe Sant Ermengol d'Urgell, amb assistència de l'arquebisbe de Narbona, Guifré de Cerdanya, i els bisbes Guifred de Carcassona, i Guislabert I de Barcelona.

Un campanar, com una torre de guaita i de defensa, per protegir les campanes que -per a molts, sobretot per als ortodoxos- són la veu de Déu. El claustre diminut del segle XV, i per tant no romànic, al bell mig del cenobi, és una superposició d'obertures de mig punt, disposades en dos pisos, com si es tractés dels ulls gegantins del monestir que miren amunt cercant el sol i les estrelles o que s'obren com els porus del cenobi per deixar-se abrandar per la llum que de dalt davalla; obertures irregulars que ens parlen dels moments diferents en què es construí; una diversitat uniformada com si volgués descriure el caire heterogeni dels seus residents, i una balconada de fusta com a cimbell d'aquesta estructura que permet abocar-se al pati central, com per llegir el cor de les persones i veure rodar el món amb les voltes quadrangulars del claustre.

L'església, d'uns 20 m de llarg per 10 m d'ample, és un cúmul d'intervencions, transformacions i modificacions que han desdibuixat l'esperit romànic inicial. Un estil que, ja únicament, es pot identificar en pocs elements residuals, com l'absis, amb un fris d'arcuacions cegues, descrivint mitges columnes coronades per una mena de capitell; així com per finestres de doble esqueixada i arc de mig punt. O la porta de doble arcada, a ponent, sota una rosada.

Aquest espai sacre dessacralitzat i, sobretot, abandonat a les inclemències del temps i als agents inexorables de l'erosió, acollí una comunitat benedictina, el primer abacial de la qual es té constància fou l'abat Dalmau el 1031; en el seu temple rebé la consagració episcopal el bisbe Guilasbert I de la Ciutat Comtal; i -vuit segles més tard- acollí la Universitat de Cervera, durant la primera guerra Carlina, entre el 1838 i el 1840.

Aquest monestir sobrevisqué a la pesta negra el 1348, l'assalt per bandolers i l'assassinat de l'abat el 1534, l'absorció per part del monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona, a partir del 1617, la desamortització de Mendizábal el 1835 o la profanació dels sepulcres i la destrucció del Crist sofrent del segle XII o XIII, d'uns 2 m d'alt per 1,80 m d'ample, fetes durant la Guerra Civil del 1936; però, en canvi, no sobreviurà pas a la nostra indiferència i abandó. La vegetació l'anirà engolint sense misericòrdia, mentre que els trinxeraires hi faran de les seves impunement; la pluja obrirà canals per les seves parets i enfonsarà els sostres; o el vent el flagel·larà amb la seva força destructora, campejant per entre els seus murs com en l'Apocalipsi; i tots nosaltres, ciutadanes i ciutadans de la Quar, del Berguedà i del món sencer, perdrem una mica d'identitat, un testimoni de la fe d'Occident i un baluard de la nostra memòria col·lectiva.