La setmana passada parlàvem en aquesta mateixa secció de l'escàndol de les inversions, és a dir, de com l'Estat espanyol incompleix sistemàticament, un any darrere l'altre, els seus modestos compromisos pressupostaris amb les infraestructures de Catalunya. I ara mateix, com un eco de la mateixa problemàtica, vet aquí que ens arriben notícies sobre el finançament autonòmic en el seu conjunt. Avancem, ja d'entrada, que la situació és igualment desoladora.

La primera cosa que cal recordar és que, infringint de manera clamorosa la legislació vigent, el nou model de finançament autonòmic està pendent des de fa molts anys. L'endarreriment d'una nova proposta s'ha anat dissimulant amb els treballs de grups d'experts que han arribat a determinades conclusions sobre els mals del sistema actual i a algunes propostes de solució. Però el juny de l'any passat, Pedro Sánchez ja va anunciar que la reforma hauria d'esperar encara més temps. I la veritat és que ja no recordo si en el darrer debat d'investidura aquest tema va sortir o no a la palestra, perquè tothom està convençut que abordar una matèria com aquesta exigeix un govern estable i fort. Govern que, ara com ara, continua sent una entelèquia, mentre Sánchez passa l'estiu reunint-se amb entitats socials que no li resoldran el problema que té entre mans i que causa un autèntic desconcert fins i tot en els seus seguidors més addictes: ningú no sap realment quin és el seu propòsit, més enllà del probable anhel de convocar unes noves eleccions que potser li donarien una majoria més àmplia. Mentrestant, fem atenció en una dada que traiem de Javier Pérez Royo: la repetició d'eleccions per la incapacitat d'investir un president del govern no s'havia produït en cap democràcia europea després de la Segona Guerra Mundial. Tot un rècord!

I ara, doncs, arriben noves dades que ens limitarem a resumir en forma de titular i que es basen en la liquidació del 2017 efectuada pel ministeri d'Hisenda: per vuitè any consecutiu, Catalunya continua figurant a la cua en matèria de finançament autonòmic. És la tercera comunitat que més recursos tributaris per habitant aporta al sistema, darrere de Madrid i Balears, però en canvi és la desena pel que fa als recursos rebuts també per habitant. I ja sabem que el cas de Madrid és diferent, perquè compensa per moltes altres vies la seva aparent mala situació. Mentrestant, altres comunitats amb una capacitat tributària molt per sota de la mitjana estan molt millor que nosaltres perquè reben sistemàticament més recursos per habitant que Catalunya.

Quan va començar el procés independentista que avui constitueix el principal trencacolls de la política espanyola i catalana -i que a penes va merèixer l'atenció de Sánchez en el debat d'investidura-, molts espanyols i també una colla d'unionistes catalans es van escandalitzar davant expressions com «Espanya ens roba» o «l'espoli econòmic de Catalunya», perquè les consideraven greument ofensives (i no sé si injustes). Personalment, no soc gens amic de fer-me esclau de titulars cridaners, però m'agradaria que algú ens digués com hem de qualificar el maltractament que rebem de part de l'Estat espanyol, també en matèria de finançament. Hi ha d'haver alguna paraula que ho defineixi i que no ofengui les ànimes sensibles. El nom, ja ho sabem, no fa la cosa, però la cosa realment existeix i ja fa molts anys que Catalunya espera que algú es disposi a posar-hi remei.