A manca de fets, bones són les paraules. Sembla molt adient aquesta dita per descriure la situació per la qual travessa el món independentista, en espera de conèixer la sentència i marcar un nou guió, si és que a algú se li acut. De moment, el desconcert és total i assistim a un devessall de declaracions i propostes, però ben pocs fets, per no dir cap.

Ja són habituals les crides a la «unitat independentista», a la mobilització i el retorn a la unilateralitat, per part d'Elisenda Paluzie en nom de l'ANC, però no sembla tenir gaire èxit en les seves proclames. Més aviat es troba polèmiques, per una intromissió que algun partit troba fora de lloc. I és que és molt fàcil dir el que han de fer els altres quan no t'hi jugues res, i en canvi convides els altres a entrar en situacions més que compromeses.

A la vista d'aquestes polèmiques, fa la impressió que Òmnium Cultural ha decidit reduir la seva presència pública i no anar de bracet amb l'ANC, per evitar confrontacions que no semblen agradar a molts dels seus socis, una part dels quals ho han manifestat donant-se'n de baixa.

Similar posició ha pres Lluís Llach, molt actiu als mitjans de comunicació, que retreu el que fan els partits o el mateix govern, però ell ja ha deixat el càrrec que ostentava com a coordinador del Consell per a la República, per passar-ho a mans de la societat civil. No sembla haver tingut especial èxit en el nou càrrec ni haver assumit un rol més actiu, de cara al futur d'aquest òrgan ni d'altres de creats, amb grans promeses, que han esdevingut estrepitosos fracassos.

Potser el més ostentós dels fracassos ha estat el de la Crida Nacional per la República, sota el lema de «Sumem persones, no sigles», amb l'objectiu d'aconseguir en un any, un milió (1.000.000) d'adherits, amb una aportació de deu euros (10) per persona, i així constituir un fons de deu milions (10.000.000) d'euros. La realitat, el 16 de juliol de 2019, darrera xifra oficial: aquest moviment està format per 16.954 fundadors, 54.467 adherits i 906 voluntaris, la qual cosa suma, 72.327 ,en total. O sia, menys del 10 % de les previsions...

Afegeixo una nova proposta, la darrera, en el moment d'escriure aquest article, procedent del diputat de la CUP Carles Riera, el qual s'obre a entrar en el govern si hi ha una «ruptura» amb l'Estat ( declaracions del dia 12 d'agost passat). En aquest cas, s'obvia una situació tan bàsica com la del finançament de la «nova etapa». Ja no parlo de la situació jurídica, ni de la impossible unilateralitat.

Recomano la lectura d'un article publicat en aquest mateix diari , Regió7 de 30/12/18, en el qual es donava compte del deute de la Generalitat. La xifra, en aquell moment, se situava en els 78.506 milions d'euros, dels quals un 73 %, era deute amb el mateix Estat. Concretament per un import de 57.513 milions. Tothom sap que si un tema és de vital importància per tirar endavant qualsevol projecte, és el tema economicofinancer. Bé, no cal afegir gaire res, davant les xifres que tenim al davant.

A què venen aquestes explicacions? A què ve el títol de l'article? Ve a dir que darrere el moviment independentista hi ha molta gent que l'ha estat impulsant i animant, però molt pocs s'han mullat directament. Costa molt poc dir el que han de fer els altres i després quedar-se a casa a veure els esdeveniments des del sofà. Hi ha hagut un elevat grau de frivolitat i inconsciència en la planificació i impuls a un projecte que no tenia cap possibilitat de reeixir. Ara, en comptes de fer crides a tornar enrere, i a tornar-ho a fer, el més adient seria acceptar els errors i tornar enrere per tirar per un altre camí. Hi ha una oportunitat històrica de participar en l'elecció d'un president obert a modificar l'encaix de Catalunya dintre d'Espanya. Desaprofitar l'ocasió seria sumar un nou error, als nombrosos que ja s'han comès.