Aquest vespre s'enlairaran els coets al parc de l'Agulla i una colla de badocs acompanyaran les palmeres de llum, amb exclamacions d'admiració a la vora de l'aigua; serà el principi d'un aquelarre de foc que culminarà demà al vespre, encenent els carrers del Centre Històric fins a altes hores de la matinada, quan centenars de samarretes, xopes de cervesa i suor del ball del correfoc, pengin dels fils de la pirotècnia cobrint la plaça Major amb les restes de l'excés.

No és un final de festa, sinó un digne principi dels disbauxats esdeveniments que viurem els propers dies, és com si Manresa ho hagués intuït i hagués volgut oferir una digna obertura del que ens espera, l'autèntic festival que ha d'esclatar després de la calma estiuenca.

L'espectacle està servit; l'autisme polític del govern espanyol, que ha retallat tots els diàlegs de sentit comú i política de pactes, apunta que provocarà noves eleccions; les tensions creixents entre personatges públics de segon nivell intel·lectual, aquells que si no viuen de la política saben que passaran sense ofici ni benefici, acabaran trinxant la paciència d'uns ciutadans que cada vegada estan més orfes de què i amb qui identificar-se; la manca d'estratègia i unitat del sobiranisme, que traspassa la línia vermella de la política que acaba convertint-se en politiqueria, fa derivar la trama a nivells de culebrot de vergonya aliena al més pur estil de «La que se avecina»; i tot això mentre el marge de negociació amb el «reino» és menys que zero, i ens apropem a una Diada que es preveu calenta a totes bandes, en la qual tothom desqualifica a tothom i totes i tots estan emprenyats amb tots i totes. Tal com s'avança cap al possible desenllaç, no seria una mala idea acomiadar els directors del xou i contractar en Tarantino, qui, si més no, ens asseguraria un final d'acord amb el caràcter friki del repartiment i les desafortunades escenes de xantatge emocional que haurem d'empassar-nos les properes setmanes. El que és clar és que el que veurem properament a l'escena política i social serà de tot menys racional, perquè arribats on som no pot ser-ho de cap manera i, probablement, que no ho sigui és l'opció més assenyada.

Com en una superproducció de Hollywood, els artistes poden ser acomiadats i substituïts en qualsevol moment per exigències del guió, la trama es pot veure alterada per pressions, conflictes d'interessos o la intervenció de les màfies de tot tipus que remenen els fils a mercè dels seus protagonismes personals. El que és clar és que no ens podrem estar quiets a la butaca, tot pinta que possiblement xiularem més que no pas aplaudirem i podria molt ben ser que ens entrin temptacions d'abandonar la sala, que, per altra banda, és el millor que hauríem pogut fer ja fa temps en comptes de comprar les entrades.