Els rumors i els estigmes

Trenta joves amb actitud hostil i armats amb pals van acudir a una botiga de pakistanesos. Al cap de poc la resposta d'aquests va ser descendir en grup d'una furgoneta amb els seus estics de criquet, l'esport nacional del seu país d'origen. Òbviament la seva intenció no era fer un partit amb ells. Mostraven la mateixa agressivitat que els que van acudir amb bastons al seu establiment. Els ànims es van temperar amb una intervenció policial. Era a Sant Joan de Vilatorrada. Tot plegat originat per uns rumors que ni l'Abel Gallardo (un dels millors periodistes d'aquest diari) ha aconseguit posar en clar. Però ha demostrat que tot ha estat degut a unes xafarderies capcioses. L'endemà, l'escamot de sagals va mutar en una seixantena de persones entre les quals hi havia pares. Se suposa que aquesta condició biològica els hauria de fer actuar com a adults. Arrauxats n'hi ha pertot arreu però sorprèn que en l'aproximació als fets que l'Abel ha recollit hi hagi una gentada tan nombrosa. En el seu article s'aprecia l'esforç a contrastar el cert del fals. Però els llançats a partir d'algun greuge no els preocupen les regles periodístiques. Ells estan per escarmentar uns nois joves com ells però diferents pel color de pell i el fort accent en parlar castellà. Sense cap intenció alarmista, aquest poble és un dels que serveixen de laboratori de convivència. Des dels seixanta i abans ha rebut onades migratòries. Primer de la resta de la península i últimament de qualsevol lloc del món. Un gresol de persones amb costums i hàbits diferents. Alguns ho viuen com un enriquiment i altres (els menys formats i els intolerants) com una amenaça.

Les faltes que han fet saltar la guspira contrària a la pacífica convivència són: un pakistanès va filmar una noia «del poble» (sense confirmar); aquest o un altre s'insinuava amb totes les mosses (confirmat pels seus companys i acomiadat); alguns altres embrutaven el carrer amb burilles i pipes (confirmat pels veïns). Ningú ha presentat cap denúncia i de moment no s'ha trobat cap víctima. Aquests pretesos fets són lamentables però no semblarien punibles. Segur que entre els revoltats n'hi ha que també ho fan. És clar que cal amonestar l'autor, però no semblaria que amenaçar a tot un col·lectiu amb bastonades sigui ni legal ni civilitzat. Crec que els pares, en lloc d'acompanyar-los amb aquestes intencions, haurien d'haver-los portat cap a casa. Més enllà dels fets, cal parlar clar. Uns locals acudint en grup amb tot irat on hi ha uns estrangers només té una definició: turba de racistes i porucs respecte del desconegut. I assenyalen objectius. Tots hi entrem fins i tot sense voler. Parlem de persones pakistaneses (forasteres per tant) i d'uns joves de Sant Joan sense determinar el seu lloc de naixement o les seves arrels familiars. Els cronistes ho fem sense adonar-nos-en. Ha passat amb els gitanos, passa amb les magribines, amb els sud-americans o amb qualsevol que hagi vingut a viure aquí per motius econòmics. Cal assumir que la societat que tenim i que tindrem a partir d'ara serà una mescla de tots nosaltres. Els basars xinesos, les botigues dels «pakis», les mesquites islàmiques i totes les altres novetats que ells aporten. Segur que molts d'aquests nois tan ofesos podrien preguntar a les seves àvies vingudes del sud com se sentien quan es feia el silenci en entrar a les botigues de sempre d'aquella època. Els rumors de l'altra banda apunten que un d'aquests vailets nadius va sostreure unes gormanderies i el van perseguir per tal acció. La reacció dels seus amics és la típica de protecció de la tribu amenaçada. Com si no haguéssim avançat gaire des del paleolític. Ah, a l'Ajuntament del lloc diu que esperaran que es calmin els ànims. Esperem.