Blanc o negre

Dilluns 9. «Les vacances demostren que no ens muntem gens bé la vida». Caço aquesta frase al vol del professor de la facultat de Filosofia de la UB Nemrod Carrasco a l'emissora RAC1. Explica que bona part de la població odia fer vacances perquè els genera ansietat. Porto els meus fills al cotxe. Els miro pel retrovisor i em demano si algun dia ells també odiaran les vacances. No me'n puc estar i els pregunto si estan contents de com ha anat l'estiu. Amb un posat reflexiu, es miren tots dos com si volguessin consensuar la resposta. I diuen que sí. No és un sí exultant ni emotiu com voldria sentir. És un sí a seques. Repasso mentalment la llista de material escolar. Ja no fan gomes Milan nata.

Dimarts 10. Diguem-ho clar d'una vegada: no pot ser que el curs escolar comenci en aquest país l'endemà de la Diada. La vigília de l'Onze de Setembre es transforma en l'últim dia hàbil per preparar les motxilles, recuperar els embolcalls d'entrepans, comprar el cartró ploma oblidat, treure les jaquetes de l'armari i emprovar-les amb l'esperança que no siguin xiques. El pitjor per a les famílies que participen en la manifestació de Barcelona no és l'anada, és la tornada. Amb aquell esgotament barreja de no haver fet res i haver fet molt, has de preparar el sopar i empaitar les criatures perquè es dutxin i se'n vagin al llit a una hora prudent. Un amic em recorda que l'any que ve l'11 és divendres. Sort.

Dimecres 11. Som allà, al carrer, palplantats a l'hora indicada. Hi ha megafonia. L'espera és avorrida. No em diuen res de nou. No em demanen que faci res a les 17:14. Hi hem anat per comptar-nos. No som tants, però continuem sent molts. Vicenç Villatoro escriu a l'Ara que la Diada no pot ser unitària per definició. És un dia de reivindicació nacional. Si creus que Catalunya és una nació hi vas. Si creus que és una comunitat autònoma no hi vas. De retirada ens trobem amb la brigada de neteja. Només escombren fulles. Com és que les ciutats estan tan brutes i milers de persones reunides al mateix lloc no deixen ni un paper a terra? Cap de les respostes que se m'acudeixen són políticament correctes.

Dijous 12. Avui és el dia. Hem aconseguit arribar puntuals a l'escola. Hi ha nervis. Somriures. Retrobaments. La vida podria ser sempre així d'il·lusionadora. Quan recullo el meu fill petit, a la tarda, em té preparada una bateria de preguntes -no sé pas què han fet el primer dia. «Què hi havia abans del pa? I abans del blat? I abans de la terra? I abans de l'aigua? I del forat negre? Mama, abans, al principi, tot era blanc o negre?». «Negre, segur que era molt negre».