Parlava amb el meu fill sobre pel·lis bones i dolentes. Davant la dificultat de posicionar-se d'una forma senzilla respecte d'un tema d'una gran complexitat vam optar per trepitjar terreny ferm. I ens vam posar d'acord a afegir, malgrat ser la pel·lícula més taquillera de la història de Xina, Mei ren yu (La sirena) al catàleg de pel·lícules superdolentes on ja figuren Grabbers, alienígenas versus borrachos, Pirañaconda i Flipado sobre ruedas.
Ara, deliberem sobre si afegir als llocs d'honor també Las separadoras. Potser coincidirem que les pel·lícules o les sèries que més ens interessen arrelen d'una o altra forma dins nostre. I les altres no. A vegades només t'interessa veure alguna cosa a la pantalla que passa sense deixar petjada.
De fet, l'empremta pot ser per bé o per mal. Que deixi empremta no implica que sigui bona. A la tercera temporada de True Detective confonen la generació d'un ambient de densa angoixa amb fer servir sempre el mateix to i acabar les frases, sistemàticament, expirant. O sigui que quan el detectiu protagonista deixa de parlar buida els pulmons. Sempre.
El problema és que amb tanta expiració la sèrie es mor de sentiment. L'altra cara de la moneda, pel que fa a transcendència, seria el final de la pel·lícula Cold war, de Pawel Pawlikowski. Un canvi de perspectiva en tota regla.
