A vegades fa la impressió que molta de la gent que demana -i exigeix- la unitat (electoral) de l'independentisme ho fa per estalviar-se el maldecap d'haver de decidir a quina de les dues, tres o quatre candidatures votar o per tenir una excusa per fer-ho per una opció que, venint d'on ve, la preferirien diluïda en una barreja més àmplia. Personalment, el que m'interessa és que les diferents forces polítiques i socials que estructuren aquest moviment social emancipatori anomenat independentisme comparteixin (ni que sigui per la via dels fets) una certa anàlisi de conjuntura i una mínima estratègia comuna, encara que després es presentin amb programes propis, es dirigeixin a sensibilitats i sectors socials diferents i, fins i tot, es barallin de tant en tant entre elles. La societat catalana és (i perdoneu la obvietat) plural i l'independentisme també ho ha de ser; una pluralitat que es manifesta també en la importància que cadascú dona al conflicte autodeterminista. Sovint, entre la militància independentista, molt pendent del minut a minut d'això que n'hem dit Procés, es tendeix a pensar que tothom, partidaris i contraris a la independència, situa aquesta qüestió al centre de les seves preocupacions de caràcter social i polític. I no és així. Hi ha molta gent a qui la possibilitat d'una propera república catalana preocupa relativament poc i decideix el seu vot en funció d'altres consideracions, de tipus ideològic o programàtic o d'identificació personal amb els candidats i candidates. Simplificant l'oferta independentista, reduint-ne els matisos i l'espectre polític, limitem també la seva capacitat d'atreure votants diversos; de la mateixa manera que, per moltes que siguin les coincidències, una coalició electoral entre PSOE, PP, Cs trauria molt probablement menys vots dels que aconsegueixen per separat.
I no obstant això, també penso que en matèria d'unitat estratègica no estem tan malament. Si els jutgem pel que fan més que pel que diuen, no només els tres partits independentistes amb representació parlamentària sinó també Òmnium o la Intersindical-CSC i, en menor mesura, l'ANC coincideixen, crec, en la diagnosi: 1. La independència no és imminent, per aconseguir-la ens cal ser més, estar més ben organitzats i comptar amb més aliats. 2. No es pot normalitzar ni la repressió ni la negació del dret d'autodeterminació, per tant, cal mantenir la mobilització i la protesta que evidenciïn l'excepcionalitat en la qual vivim. 3. No es pot subestimar la importància de les institucions (ajuntaments inclosos) i de l'acció de govern; són insubstituïbles i per això cal defensar-les encara que fer-ho impliqui assumir contradiccions i fer renúncies en el pla simbòlic.
A partir d'aquí, els diferents grups independentistes poden i han de discutir, internament i entre ells, si som més o menys a prop de ser prou forts, com ho hem de fer per ser més, quin nivell i forma de mobilització és el més adequat o quina és l'acció de govern més encertada. I aquest debat no ens fa més dèbils ni menys valents, sinó al contrari, més madurs i més complexos, és a dir, més forts. No hi ha, per tant, anàlisis i estratègies oposades, hi ha, això sí, diferents discursos, alguns de més allunyats de la realitat i dels mateixos fets i altres de menys afalagadors però molt més honestos i efectius.
