Els cronistes vivim l'actualitat amb alt interès, quasi malaltís. Sigui política o de successos. I quan aquestes dues s'uneixen i topen, l'atenció creix. Devorem diaris, especials a ràdios i televisions, xarxes i parlem amb tothom que ens aporti dades o criteris. Ens informem, contrastem (mai és suficient) i alguns opinem. Fem tals coses amb la mateixa barreja de sentiments que qualsevol altre els dies de mobilització ciutadana més intensa de totes les nostres vides. Més enllà de les nits duríssimes de Barcelona, a terra endins també han ocorregut molts esdeveniments que han aportat actualitat i activisme social. A les carreteres, als carrers i amb un ull a les pantalles o una orella a les ràdios, és indiscutible que moltíssima gent es sent en el moment essencial del que tots anomenen el «procés». Amb aquest entorn, parlar de qualsevol altre fet és inabastable. No hi ha opció. Cal observar, pensar-hi i parlar-ne.
A primera hora del dilluns de la setmana anterior, arribava la notícia esperada i contundent: quasi cent anys de presó per als líders independentistes. A partir d'aquí l'escalada d'accions, manifestacions, talls de vies i algun contenidor manresà també en flames per influència dels que ho feien a Barcelona. Cada dia ha sortit gent als carrers per tot arreu. Només els cecs socials i els sords polítics poden evitar que el que ens està passant sigui el centre de les seves vides. A la gran capital les persones ferides es compten per desenes, amb traumatismes i ulls buidats. Els temps del segle XXI corren a una velocitat quasi sideral. Mentre anava processant aquesta informació, milers i milers van sortir a Manresa i a Berga. Centenars o desenes a les altres viles més petites. Al pas per Bufalvent vaig patir (o viure) la primera conseqüència directa de la sortida al carrer de tothom que està indignat. Canalla d'institut, menors d'edat, tallaven la via principal de pas de vehicles per la capital del Bages. Al Berguedà els Mossos els amenaçaven amb multes que haurien de pagar els pares. Espantaven les criatures per fer-les fer enrere. Tot sense incidents remarcables més enllà de comprovar que aquests tan joves són ara a primera línia. L'endemà i molt més amunt, a Bagà, la carretera que connecta amb el túnel del Cadí també estava tallada. A la calçada, uns músics afeccionats havien muntat una bateria i uns teclats. La ira convivint amb la conya i el sarcasme. Som així. Comerços i indústries havien tancat majoritàriament, molt més que els de vora mar. Amb criteri i algunes dades es pot afirmar que els tancaments patronals nostres (no va ser una vaga) van ser molt superiors que en qualsevol altre indret de Catalunya. Entre els convençuts i els temorencs dels piquets informatius, el centre del país va ser diumenge un divendres. Els basars xinesos van tancar i els súpers dels pakistanesos van obrir. I alguns bars, no gaires, estaven de serveis mínims.
La setmana de foc barcelonina no ha deixat només flames i molts ferits. Ha activat un ressort activista de joves i avis que ara mateix no sé on acabarà. No m'atrapo totes les coses que passen al meu voltant. La setmana en què potser el món proper que hem conegut ha canviat per sempre, els polítics segueixen pendents de les seves campanyes electorals. Buch sembla amortitzat, a Torra no li fan cas ni Pedro Sánchez ni els socis, a Rufián i al «Presidente» els escridassen i Rivera (Albert) demana a crits que li posin «Primo de» al davant del seu excels cognom. Ara sí que el món ens mira, però girarà la vista quan s'apagui l'últim contenidor.
