Quan es va fer evident que la mòmia de Franco seria traslladada del Valle de los Caídos vaig córrer a anar-hi abans no fos massa tard, i he de confessar que és una de les millors visites que he fet últimament. El Valle no era/és un monument qualsevol. Efectivament, allò no era una església més o menys rotunda on s'esdevenia que havia estat enterrat Franco, sinó que era, de cap a peus, el mausoleu d'un tirà feixista, sense matisos ni dissimulacions. I el fet que el tirà fos encara allà en ple 2019 hi afegia una excepcionalitat històrica gairebé palpable. Des de l'ocellot de l'entrada fins a l'extrem de la creu, tot transmetia una gèlida i violenta voluntat de persistència. Amb el sol baix de la tarda omplint-ho tot d'ombres, i amb poquíssims visitants, tot el paratge tenia una qualitat espectral. A dins, la brutalitat arquitectònica em va ser emfatitzada per un joc de mirades: la del guia que acompanyava un grupet de visitants i que em va travessar amb expressió hostil, com intuint que jo no era allà per retre homenatge a l'amo de la casa; i la dels dos vigilants, un uniformat, l'altre voluntari, que vetllaven a pocs metres de la làpida perquè ningú no en fes fotos. Tot lluent i amb flors fresques. Inquietantment cuidat i vigent. Fins i tot l'oxigen que respiraves era ultra. Impressionant. Dijous, veient el xou per la tele, em va saber greu pels que no hi han estat i s'ho han perdut. Com a Horrorland, no tenia rival.
