Dimarts, uns quants joves van barrar els accessos de la UPC de Manresa i hi van impedir l'entrada als que no volien secundar la vaga indefinida convocada pel Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans. El matí de la tancada hi va haver moments de tensió amb els que volien anar a classe. Finalment, la directora del centre ho va resoldre deixant-los mantenir-la si només era per un dia, com així va ser. Al vespre, els vidres de l'entrada principal deixaven veure uns quants vaguistes treballant per retirar el mobiliari acumulat a les portes. La situació em va generar dos motius de reflexió. El primer, lògic i evident, l'extrema dificultat de mantenir allò que la teva llibertat s'acaba on comença la de l'altre. Vaja, que tant dret tenien els que volien fer vaga com els que no. I la qüestionable utilitat de l'acció (dimecres, van brodar el que intento explicar els Xaviers, Gual i Domènech, en els seus respectius articles). La segona, que la sentència, i les detencions que ha generat, són la gota que ha fet vessar el got d'un jovent que va veure com l'exercici pacífic i democràtic de posar urnes perquè la gent s'expressés lliurement va acabar amb les seves mares, àvies i tietes atonyinades. Vist el precedent. Vist que la resposta del gran Estat espanyol i de bona part dels seus partits afins és sí a la presó, i no, ahir, avui, demà, demà passat i l'altre, a parlar-ne, entenc que es passin el sentit comú pel folre. Lliçó apresa.
