Església romànica del segle XII, al municipi berguedà de Vilada, altrament dit Vilada de Guardiolans, topònim que apareix en la documentació del segle IX, en la forma de Villalata, que significa «vila ampla». El temple primigeni, que era esmentat en l'acta de consagració de Santa Maria de la Seu d'Urgell amb el nom de Gardilans, es troba en un replà alçat dominant la vall del Merdançol, com en un reparador sospir abans d'enfilar la muntanya; enmig dels conreus, com si el temple fos també el resultat del treball de l'ésser humà en la terra. Un custodi espiritual de pedra que veu transcórrer les estacions, els anys i els segles; el feinejar dels viladins i viladines amb el cos acotat com per acaronar el ter-ròs que els donava la manduca; sembrar, segar i fitar els ulls en el cel, escrutant el núvols que portaven la pluja i, al mateix temps, cercant la silueta de la seva Santa Magdalena. Contemplar-la i reposar uns instants, i -recobrat l'alè- reprendre la llaura dels camps, amb uns solcs paral·lelament arrenglerats que s'ajunten en l'horitzó.
L'església té una única nau orientada a llevant, semblant als molts temples romànics rurals que esquitxen aquestes contrades, però ha perdut l'absis i la volta original fou substituïda per l'actual. En el mur de ponent s'aixeca un campanar d'espadanya amb dues obertures i una sola campana, en un cos herculi i, a la vegada, gràcil; com si tot el conjunt eclesial es convertís en un senyal ascendent en forma de fletxa, guiat per la creu de forja sobre el carener del campanar.
Santa Magdalena va experimentar importants actuacions als segles XVII i XVIII que diluïren l'autenticitat romànica amb annexos al mur meridional com la sagristia i el porxo que dona la imatge d'una paret xuclada endins, per fer més acollidor el seu interior, on el presbiteri compta amb una volta quadripartida. Un arrebossat encobreix la pedra de tallat irregular i en moltes mides, com si la intenció dels artesans que bastiren el temple fos la representació de les ànimes que hi sojornaren, cercant la pau entre aquestes quatre parets i on saberen encomanar els sentiments del seu esperit; una mena de misteri que encara espera ser desvelat per qui s'atreveixi a salvar-lo de l'esfondrament; i per qui restauri aquest recinte sagrat per transformar-lo en un veritable joiell que llueixi com un estel davallat del cel; principalment, cada 22 de juliol, en la festivitat de la santa que és patrona dels apotecaris i els perfumistes.
Santa Magdalena o Maria de Magdala fou nata al costat del llac de Tiberíades i, moltes vegades, ha estat confosa amb Maria de Betània, germana de Llàtzer i Marta. Segons l'evangeli de Sant Lluc, va ser guarida per Jesús, en expulsar-ne els set dimonis del seu interior; i, des d'aleshores, es convertí en deixebla del Mestre que l'acompanyà arreu, fins i tot en el Calvari, essent -amb altres dones- el primer testimoni de la seva resurrecció, talment hagués vingut al món per donar fe del misteri de la Redempció. I és, precisament, aquesta advocació tan excepcional, paradigma de la conversió, la lleialtat i la segona oportunitat, l'escollida com a titular de la petita església viladina de Gardilans, construïda en els dominis del castell del Roset, dins del comtat de Berga, i que esdevingué propietat del monestir de Santa Maria de Ripoll, parròquia en temps remots i, posteriorment, sufragània de Sant Joan de Vilada a partir del segle XVIII.
Un òcul a ponent, en dessota del campanar, li confereix un aire antropomòrfic de Polifem; una altra obertura simple d'una sola esqueixada a migjorn, i la porta de mig punt amb dovelles i un ferrat romànic senzill, quasi esquemàtic, amb tres jocs en cadascun dels batents, alineats i simètrics en la seva horitzontal, amb una ornamentació en ziga-zaga de les tiges i formant volutes en els seus extrems; guarniments clavats sobre la fusta, d'una sobrietat elegant i ingènua a la vegada, digne exponent de la farga catalana.
Aquesta església està envoltada per un mur perimetral de poca alçada que marca la llinda del nostre temps amb la baixa edat mitjana, de l'espai profà amb un microcosmos sacre, de la labor als camps amb el conreu de l'esperit, de les cuites mortals amb el goig excels, dels jorns d'entre setmana amb el dia del Senyor, i de l'efímer amb l'eternitat, una dicotomia existencial comptant sempre -com a advocada i mitjancera- amb Santa Magdalena de Guardiolans.
