Aquest és el nom del violí de Niccolò Paganini (1782-1840), probablement el violinista més cèlebre de tots els temps, encara que no necessàriament el millor. La genialitat paganiniana, però, no rau únicament en el virtuosisme interpretatiu, la inspiració creativa excepcional o el seu divisme estratosfèric sinó que un halo esotèric envoltà el músic i va crear una llegenda en vida que desvetllava sentiments radicals i, a voltes, contraposats com: rendida admiració, subjugació incondicional i un temor indescriptible davant la seva presència inquietant i la seva interpretació sempre prodigiosa.
Il Cannone era la prolongació de Paganini, com si formés part del seu propi cos i cadascuna de les seves cordes obeïssin absolutament la seva ment que movia els dits de la mà esquerra amb la força del llampec i la velocitat de la llum. El fet que el violí tingués nom propi ja indica el grau de personificació de l'instrument i com aquest apel·latiu descrivia a la perfecció les qualitats de la força expansiva d'un canó a través de les ones, amb un timbre únic que podia emular i superar els querubins celestials i, a la vegada, obrar de manera hipnòtica sobre un auditori cor robat i rendit des del primer pinçament de corda i el moviment prodigiós de l'arquet prop del pont, mentre les ones s'endinsaven per les efes de la caixa de fusta cap a l'ànima del violí i, sortint-ne, convertides en so.
Paganini va ser un nen prodigi i molt esforçat, ja que el seu pare el feia estudiar el violí deu hores cada dia. I amb la mateixa precocitat que va manifestar per la música també va sucumbir a les addiccions del joc i de la beguda, fins al punt que als setze anys ja se'l considerava irremeiablement perdut. Tanmateix, i en els moments més crítics, aparegué una dama misteriosa que admirava el joveníssim músic i se'n compadí, l'acollí a casa seva i va aconseguir la seva rehabilitació de forma que, amb ella, Paganini va sortir del malson que el tenallava i renaixé al món i a la música. Va reprendre els estudis de violí i guitarra, i -en complir els 23 anys- aconseguí la plaça de director musical de la princesa Elisa de Lucca, germana de Napoleó. Va recórrer tot Europa donant concerts en solitari i, a causa de la seva celeritat desbordant, la vivesa interpretativa i una agilitat digital mai vistes, va prendre cos la llegenda que, per assolir totes aquestes qualitats, Niccolò havia fet un pacte amb el dimoni. També hi ajudava la seva fesomia difícil, angulosa i poc agraciada, amb una lividesa al rostre quasi espectral, així com la seva actuació en els concerts, on Paganini posava els ulls en blanc i es movia com un cos posseït, la qual cosa electritzava l'auditori, fins al punt que algunes dames es desmaiaven, embriagades per una fascinació inenarrable que les transportava a una mena d'èxtasi, talment aquells sons excelsos tinguessin un origen diabòlic que era la causa del trànsit místic.
El Cannone, construït pel luthier Guarneri del Gesu el 1743, s'ha convertit en un violí mític que Paganini va llegar a la ciutat de Gènova, i s'exhibeix al Palau Doria Tursi, està valorat en uns quatre milions de dòlars i, tot i tractar-se d'una quantitat aparentment desorbitada, és ben lluny dels vint milions de dòlars en què s'estima el violí Stradivarius El Messies, que es conserva a la Universitat d'Oxford.
El Canone, però, té una diferència substancial amb els altres violins, i és el diapasó pràcticament pla i, per tant, sense la curvatura habitual; i, a més, es diu que Paganini podia haver tingut la síndrome de Marfan, la qual cosa justificaria la seva extraordinària mobilitat de la mà esquerra que li permetia tocar dotze notes per segon; així com, amb el dit polze tocar-se -pel darrere del palmell- el dit petit.
Quan s'atansava l'hora de la mort de Paganini, un sacerdot es va personar a la seva llar per administrar-li la extremunció, però el músic s'hi negà, i el va fer marxar sense rebre'l; per aquesta raó i per l'esoterisme que flotava en el mite de la seva vida i la seva proximitat amb Beelzebub i el reialme de l'Avern, el bisbe de Niça prohibí que se li donés sepultura cristiana, malgrat ser cavaller de l'Orde Papal de l'Esperó d'Or, i va haver de ser sebollit al cementiri de Parma.
En arribar la nit del seu traspàs i sense possibilitat de pronunciar un sol mot pel càncer de gola que patia, Paganini va agafar el Cannone i es va posar a tocar-lo d'una manera sublim, com si s'acomiadés del món o, per contra, volgués saludar qui ja l'esperava en el més enllà, o Déu o el dimoni!
