03 de desembre de 2019
03.12.2019

'Jo Ta ke vs Sit and Talk'

02.12.2019 | 23:14

J o ta ke irabazi arte és una expressió en eusquera que significa una cosa així com fot-li fins a la victòria i que expressaria una determinada manera d'entendre la política en la qual la perseverança, l'agitació i la contundència serien les úniques actituds realment útils per transformar un determinat estat de coses i on el pacte i la transacció serien poc més que signes de flaquesa. Aquest enfocament té una base certa i històricament comprovable demostrada en tantes i tantes conquestes socials, civils o polítiques aconseguides després de mobilitzacions i sacrificis, però cau, sovint, en una concepció excessivament mecanicista i lineal de la resolució de conflictes. S'oblida, massa vegades, que no només els moviments emancipadors saben fer judo (utilitzar la repressió i els errors de l'enemic a favor de la pròpia causa), que l'adversari –un estat, normalment– també sap utilitzar determinades accions, mobilitzacions o actituds per desprestigiar, debilitar i dividir el moviment en qüestió. Així, els episodis d'enfrontaments amb la policia i foc als carrers, que hem vist darrerament a molts llocs del món i també a Catalunya, tenen una extraordinària capacitat de projectar el malestar i fer evident el conflicte però, alhora, generen rebuig en sectors socials menys implicats, tenen un altíssim cost humà en forma de presó, sancions, lesions i experiències traumàtiques i estan lluny de derrotar un estat preparat específicament per combatre-ho. Si algú pensa que a la república catalana s'hi arribarà només o principalment a còpia de mobilitzacions al carrer, desordres públics i testosterona, crec que va errat. Igual que ens equivocàvem els independentistes de la meva generació quan estàvem convençuts que Euskal Herria aconseguiria abans la independència perquè (en llenguatge de l'època) «els bascos sí que tenen pebrots».

Sit and talk és una d'aquelles reivindicacions tàctico-estratègiques que funcionen molt bé com a això, com a demanda, però que no és fàcil d'encarar quan es converteix en realitat. L'independentisme es carrega de raons quan reclama a l'altre part, a l'Estat, que s'assegui a parlar en lloc d'enviar policies i citacions judicials. Ara bé, un cop aconseguida la taula no està tan clar que es converteixi en una eina tan útil com tu voldries. Dit d'una altra manera, amb l'actual correlació de forces (a Catalunya i a Espanya) cap govern espanyol té incentius suficients per avançar en el reconeixement del dret a l'autodeterminació, per molt democràtic i raonable que sigui aquest dret. El més probable és que d'aquesta taula –si s'arriba a constituir– no en surti un referèndum sobre la independència sinó, com a màxim, una sèrie de propostes, més o menys ambicioses i més o menys creïbles, de millora de l'actual model autonòmic. Quan això aparegui damunt la taula, l'independentisme es trobarà en la difícil tessitura d'haver-les d'acceptar (sabent que si ho fa es queda sense una part dels arguments, però si les rebutja, també) i intentar, alhora, mantenir viva l'exigència autodeterminista. Sigui com sigui, no hi ha receptes màgiques, infal·libles i automàtiques (i qui us digui el contrari us enganya). L'independentisme només se'n sortirà amb molta intel·ligència col·lectiva i amb la combinació de la mobilització popular àmplia i sostenible en el temps i l'habilitat negociadora. I recordant, sempre, que l'adversari no és ni estúpid ni estàtic i que, lògicament, també juga les seves cartes, que no són poques ni do-lentes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit