En record del Doctor Junyent

Mort el 16 de gener de 1993, Josep Junyent Rafart va ser recordat l'any passat en un seguit d'actes que han culminat el 27 de novembre amb la presentació del llibre Al peu del segle, aportacions de l'Església al nacionalisme català i altres textos. Sota l'organització del Moviment Cristià Comunitari, la Fundació Independència i Progrés, i el Centre d'Estudis del Bages, va tenir lloc a l'Espai Òmnium una conferència amb aportacions inèdites del monjo de Montser-rat Hilari Raguer Suñer, historiador, especialista en les relacions Església-estat dels segles XIX i XX. L'acte va ser presentat per l'intel·lectual Lluís Calderer. Abans, Josep Torradeflot va agrair l'esforç de col·laborar en l'elaboració del llibre, per part de familiars, l'Ajuntament de Manresa, amb Valentí Junyent present a l'acte, Joan Aurich i els marmessors Ernest Maruny, Lluís Calderer, Josep M. Massegú i Jaume Huch, fundador d'Edicions de L'Albí.

El llibre és el quart dels que apleguen l'obra escrita de Ju-nyent, va dir Calderer. Els dos primers, dedicats a la poesia, i el tercer, a assaigs de tema literari. Amb la pretensió que hi hagi una unitat temàtica que doni sentit a cada volum, Al peu del segle recull onze textos d'investigació històrica sobre l'Església catalana i el catalanisme entre el final del XIX i el principi del XX, amb estudis sobre Jaume Collell; assaig d'actualitat, problemàtiques més generals i alguns de divulgació; un, sobre l'Església de la postguerra a Manresa, sobre la base d'una enquesta promoguda per Regió7. Altres són inèdits, com una reflexió sobre l'Onze de Setembre. Calderer explica que el 2007 un grup d'historiadors de la Universitat de Barcelona, encapçalats per Oriol Junqueras, estaven interessats en un estudi sobre els moviments de resistència dins l'església catalana durant el franquisme. Es van posar en contacte, ja que una de les seves referències era mossèn Junyent. Van venir a Manresa, «on vam tenir unes converses llargues sobre el tema». Inicialment, la presentació del llibre havia de ser a càrrec del tàndem Raguer-Junqueras, que, com que està empresonat, va fer arribar-los un escrit on remarca la matriu cristiana del text de Junyent i acaba amb el conegut «persistiu que ens en sortirem».

Hilari Raguer va reflexionar sobre la fidelitat de l'Església catalana al país. L'Església ha de ser fidel a la pròpia tradició i conscient de la seva missió universal, «pot entrar en comunió amb les diverses formes de cultura». Ara bé, «el que no es pot permetre és que un país se serveixi de l'Església per imposar a un altre la pròpia cultura, i al capdavall, la pròpia identitat. Això és el que des de fa segles ha intentat fer Espanya amb Catalunya. El gran instrument d'aquesta política ha estat el nomenament de bisbes». Algú va dir que quan encara no érem catalans ja érem cristians. Considera que les dues figures gegantines religioses de la Catalunya contemporània són Jaume Balmes i sant Antoni Maria Claret, que defineix com el cap i el cor de l'Església a Catalunya. El carmelita Francesc Palau esmenta Catalunya com a nació a mitjan segle XIX. Cambó, a les seves Memòries, explica que el 1918 Alfons XIII volia concedir una autonomia a Catalunya, que Cambó va empènyer, davant l'onada de revolucions europees. Però, quan Alfons XIII va creure que el perill de revolució ja havia passat, va elogiar els que la combatien. Esmenta la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, que tenia per secretari Carrasco i Formiguera, defensor de l'autonomia i de la pàtria catalana. El canonge Carles Cardó parla que és un dret dels catalans dir les oracions en la llengua pròpia, fer-ho en una de diferent és un «infanticidi espiritual». El cristianisme és un dels factors de la identitat nacional catalana, que és transversal i no exclusiva de la burgesia ni d'esquerres; i diacrònica, que adopta la nomenclatura de cada època. Vicens Vives va destacar la capacitat d'integració del poble català. Llengua, mentalitat, estil de vida, sistema de valors en formen part. Històricament, el nacionalisme català té dues grans arrels: catòlica i de dretes, d'esquerres i de tendència anticlerical. Defineix el nacionalcatolicisme com a manipulador de la religió i conclou que el nacionalisme catòlic català i les cites de mossèn Junyent no han pretès mai que tots els catòlics de Catalunya haguessin de ser independentistes, «ni cometien pecat mortal sinó ho eren, ni que tots els independentistes catalans haguessin d'anar a missa. Certament, voldríem que Catalunya fos ben catòlica, però no identificant l'Església amb Catalunya».