Vaig escriure fa uns quants anys un parell de llibres sobre les tradicions que no hem de perdre. No era pas un tema de la meva especialitat, de manera que vaig documentar-me a fons per tal de complir com calia l'encàrrec editorial que m'havien fet. I recordo molt bé, com si fos ara, dues conclusions que vaig extreure dels nostres costums ancestrals que em van cridar molt l'atenció. L'una era, que tota tradició que es pogués vincular a la gastronomia tenia assegurada la supervivència: per això, entre altres coses, aguanten Tots Sants i els panellets i les castanyes i en canvi ha desaparegut una festa que sempre havia estat molt més important, el Corpus Christi. El tema donaria per a uns quants articles, però avui voldria parlar-vos de l'altre tret singular de les nostres tradicions que em va fer rumiar més a fons: és el que en podríem dir el nostre sincretisme (i no voldria espantar ningú amb aquesta parauleta)...
En matèria de religions, el sincretisme és una visió del món i de la transcendència que es basa en la fusió d'elements provinents de cultures i tradicions diverses. Avui, en matèria de cultura, utilitzem més aviat la paraula mestissatge, i realment es tracta de dos conceptes que tenen molt en comú. Cap tradició cultural o religiosa no és pura en la seva essència, sinó que al llarg del temps s'ha empeltat de moltes de les influències que ha rebut. De tota aquesta suma d'elements en surt la manera com les sentim o les practiquem en el nostre temps. Pel camí, certament, han perdut part de la virginitat originària que les feia tan atractives, però els influxos que han rebut les han enriquit considerablement i els han permès perdurar més en el temps. El cristianisme, per exemple, va incorporar molts ritus antics i es va deixar influir notablement per la filosofia grega, i això el va dotar de la capacitat d'adaptació que li ha permès de complir més de dos mil anys d'existència. Així, doncs, el que s'ha perdut de la puresa primigènia s'ha guanyat en pluralitat i adaptabilitat.
En les tradicions catalanes, això és una constant, i el cicle de Nadal que vivim aquests dies n'és la mostra més evident. Nosaltres tenim el nostre marc propi, antic, originari, però hem mostrat una capacitat de sincretisme, és a dir, d'absorció del que ens venia de fora, que és realment impressionant. Si abans només fèiem pessebre, ben aviat ens vam apuntar a l'arbre dels països nòrdics. I si teníem Reis, no vam barrar la porta al papà Noël, encara que aquest personatge hagi quedat reduït pràcticament només a alguns àmbits comercials. I si menjàvem tor-rons i neules, hem cedit de bona gana al gust dels panettoni italians i altres menges forasteres. Celebràvem el nostre àpat principal en el dinar de Nadal, però l'abundosa presència entre nosaltres de nouvinguts de les Espanyes ha fet que moltes famílies també celebrin la Nochebuena, mentre que ells, els nous catalans, s'han avingut de bona gana a l'oportuníssima festa de Sant Esteve i el seu àpat central, que no tenien pas. Tanta és la nostra capacitat d'adaptació que si la festa dels Reis tenia l'inconvenient de fer arribar els regals a la nostra canalla massa tard en el seu temps de vacances escolars, avui no és estrany de veure tions que trafiquen regals espectaculars que van molt més enllà del típic xampany, els torrons i algunes llaminadures de la nostra infantesa. I allà on no arriba el tió, sempre pot haver-hi encara un bon avet carregat no sols de boletes i estrelles sinó també de regals per a tota la família...
Hem mantingut, doncs, la nostra tradició, però ens hem deixat seduir per totes les altres que ens han vingut de fora. Acumulant-les, hem convertit el temps de Nadal en una autèntica febrada de consum que és realment abusiu, però si tinguéssim la temptació de girar la mirada cap a l'austeritat que escauria millor a un temps de contracció econòmica i a un planeta sostenible, ja hi ha els botiguers i els seus llums rutilants que s'encarreguen d'impedir-ho. El sincretisme, doncs, regna a Catalunya, i fora bo d'examinar si aquest és un autèntic tret identitari que s'estén a altres facetes de la nostra vida col·lectiva. Però això ja seria tot un altre article...
