Manresa, ciutat tancada

Fa unes setmanes vaig observar encuriosit com un grup de periodistes manresanes i manresans iniciaven una campanya de comentaris i imatges distribuïdes per les xarxes socials, sobre la proliferació de tanques a Manresa. Em refereixo a aquells artefactes de ferro groc, sovint rovellat, que es fan servir per tallar carrers o per evitar la trinxadera d'elements urbans decoratius, que de fet ja queden estèticament trinxats quan s'envolten d'aquests aparells. Un altre problema d'aquests estris és que, per algun misteri logístic, poden quedar repartits de qualsevol manera pel paisatge urbà des d'uns dies abans, o fins uns dies després de complir la funció preventiva, dissuasiva o repressiva que se'ls hagi assignat.

Dies més tard, dinant informalment amb uns quants membres d'aquest curiós col·lectiu obert a l'ètica de l'estètica urbana i tancat al renaixement de la tanca, em van posar exemples clars que argumenten la possibilitat d'iniciar una campanya a favor d'una ciutat lliure de tanques, o per part dels responsables municipals obrir un concurs públic d'idees per tal de trobar objectes que puguin complir una funció similar, però que tinguin una imatge més agradable a la vista o un format menys agressiu a l'entorn.

Totes aquestes passades festes, hem conviscut amb unes escultures de llum, que suposadament van ser triades per produir una certa admiració a més de promocionar l'esperit nadalenc, però que en estar envoltades d'aquesta arquitectura ferrosa i groga, quedaven tancades per la tanca a tota opció d'embelliment i a tota possibilitat de provocar sensacions festives a la vista. Algú feia una aposta per veure qui seria capaç d'obtenir una bona fotografia de la misteriosa noia asseguda al banc de la Plana de l'Om, obra de l'escultor manresà Ramon Oms, sense que alguna de les tanques que ja gaudeixen d'una ubicació permanent en aquest indret aparegués en el pla de càmera, tancant tota possibilitat d'obtenir una imatge no contaminada pel ferro municipal. Els més agosarats plantejaven un joc de pistes a la recerca de la tanca oblidada per vendre-les en una deixalleria i anar a lloguer, i destinar els beneficis a alguna ONG local; però corríem el perill que la multa per apropiació de material públic fos més alta que l'import recaptat i la campanya costés un ull de la cara.

L'any 1945 Roberto Rossellini va dirigir «Roma, città aperta», una obra mestra del cinema i del neorealisme italià, que ens relatava el coratge valent de les persones per mantenir una ciutat oberta a la llibertat i l'esperança; caldria recuperar-la per meditar sobre les actituds que fan possible que una ciutat pugui gaudir d'aquesta meravellosa imatge d'obertura o, al contrari, tenir aspecte de ciutat tancada, ni que sigui a una imatge estètica amable... tot per culpa de la tanca.