Aquests dies fa 81 anys dels bombardejos franquistes a la ciutat de Manresa. Aquest no fou un fet aïllat, l'aviació franquista, amb el suport de la Itàlia de Mussolini i l'Alemanya de Hitler, va practicar el bombardeig sistemàtic de ciutats de la rereguarda republicana per atemorir la població civil i desmoralitzar-la, tot convertint-ho en un assaig del que acabaria sent una pràctica habitual en l'estratègia militar dels exèrcits nazifeixistes durant la Segona Guerra Mundial.
Per imaginar-nos la barbàrie del feixisme, el seu rancor de classe, cal pensar que quan es bombardeja Manresa la guerra civil estava decidida i arribava a les acaballes. L'exèrcit franquista havia guanyat la batalla de l'Ebre, partint la zona republicana en dos, i avançava en territori català, provocant el desplaçament del govern republicà des de Barcelona, on era des de final del 37, cap a Girona. El feixisme havia vençut i, no contents amb això, es recreava en la massacre. Manresa fou bombardejada el 21 de desembre del 1938 i el 19 de gener del 1939, causant 35 morts; pocs dies després, el 24 de gener, les tropes franquistes entraven a la ciutat.
En un context on l'extrema dreta es troba en ascens, es fa més necessari que mai la recuperació de la memòria democràtica, ser conscients dels perills del feixisme s'ha convertit en imprescindible. La recuperació de la memòria antifeixista és un dels puntals de qualsevol cultura democràtica europea, excepte a l'estat on el dictador va morir al llit i les seves estructures de poder varen determinar la transició i la cultura política del règim del 78.
Les institucions municipals, acompa-nyades de la ciutadania i les entitats memorialístiques, han de jugar un paper clau en el procés de recuperació de la memòria democràtica. Cal recollir el coneixement històric de la ciutat i difondre'l entre el veïnat, el teixit associatiu i la comunitat educativa, prestant especial atenció al període de transformacions que suposà l'època republicana, el patiment i la tenacitat per vèncer el feixisme que van caracteritzar la guerra civil, la llarga nit que va definir la postguerra i el franquisme, des d'un punt de vista de classe, de gènere i nacional.
Manresa disposa d'un patrimoni material on han ocorregut fets històrics i vivències que ens han determinat com a ciutat. Els refugis antiaeris en són un clar exemple, simbolitzen l'esforç de la ciutat i la seva Junta de Defensa per protegir la població de la rereguarda davant de l'aviació nazifeixista. En entrar en un refugi, no es fa difícil imaginar els nervis i el cor accelerat després d'haver-te afanyat per arribar-hi a temps, el patiment per si els teus éssers estimats s'hauran pogut refugiar quan sonaven les alarmes, la incertesa de saber quan hi entres però no quan en sortiràs, la recança per com trobaràs casa teva quan hagi passat el perill i, fins i tot, la solitud entre tanta gent que viu exactament el mateix que tu.
Entre els refugis que es conserven a la ciutat podem trobar el de la plaça Europa, a l'antic parc de bombers; el del parc de Puigterrà; el de Sant Domènec; el de la plaça de la Reforma; el del turó de Santa Caterina, davant de l'estació del Nord; el de sota la torre de l'Alberti, davant de l'estació de Manresa Alta; i, molt especialment, el refugi del Grup Escolar Renaixença. Aquest darrer, el que es troba sota de l'escola, és dels més grans, cèntrics i accessibles, té una estructura en forma d'espina de peix, per fer-lo més segur davant de la possible ona expansiva de les explosions, i té un potencial com a espai de memòria, museïtzable i obert a la ciutat, que l'Ajuntament de Manresa no pot deixar passar.
Les vivències personals i el seu significat compartit en el marc de fets històrics tan rellevants fan que els refugis antiaeris siguin espais de memòria democràtica col·lectiva. El consistori ha d'apostar per assenyalar-los, difondre la seva existència, dignificar-los i fer-los accessibles a les manresanes.
