El professor no pot creuar la frontera

Més enllà de semblar una campanya romàntica de reconcepció del ter-ritori, la creació de la vegueria del Pirineu sovint es presenta davant els pirinencs com una necessitat vital. És quan grata en la burocràcia de l'administració que l'home del carrer topa amb realitats arbitràries que obeeixen a criteris establerts des de despatxos de les grans capitals. Parlo amb un professor de primària acabat d'arribar a la Cerdanya. El departament l'ha destinat a un centre de la vall i s'hi ha instal·lat en un projecte de nova vida. Una de les coses que l'han sobtat de la seva nova comarca és la fragmentació administrativa que afecta els seus companys de claustre. Els professors que viuen a la Cerdanya cada any tenen un maldecap quan arriba l'hora de les noves designacions de destinació. Els de la banda de Girona somnien en alguna de les poques places de les escoles que hi ha en aquesta part de la vall, que es poden comptar amb una mà. No poden optar a les del costat lleidatà ni a les de l'alt Berguedà, les quals els permetrien mantenir-se vivint a la comarca. En canvi, s'arrisquen a ser enviats a Palamós o a la Junquera. També els passa als del costat lleidatà, que tenen la bossa laboral més gran a la Seu però no poden optar a les escoles de Puigcerdà. Una senzilla visió pirinenca del departament esborraria les fronteres reals.