Rebo al correu electrònic la publicitat d'una agència de reserves hoteleres que he utilitzat de vegades, i resulta que els preus d'Itàlia estan per terra. No parlo de la Llombardia o el Vèneto, sinó de la mateixa Roma. Si no ets aprensiu, aquest és un bon moment per anar-hi, però no sé si ho faria. I no tant per la por a encomanar-me del famós coronavirus com pel temor a quedar atrapat en una quarantena, com els hostes d'aquell hotel de les Canàries. Te'n vas tranquil·lament per aprofitar la baixada de les tarifes i perquè segurament no hi ha tantes aglomeracions i resulta que a Londres diagnostiquen la malaltia a una senyora que la setmana anterior havia estat al teu mateix hotel. I, apa, confinament, dues setmanes mirant per la finestra l'altre costat del carrer, si és que la teva habitació no dona al celobert. Fins i tot en el cas que no te'n passi una de tan grossa, no saps si els indrets que justament volies visitar tancaran el mateix dia de la teva arribada, i si a la basílica de Sant Pere instauraran un màxim diari de visitants que obligarà a reservar plaça amb setmanes d'antelació. No han tancat el museu del Louvre a París, per allò de les multituds? Les autoritats sanitàries recomanen no posar-nos nerviosos, però cada dia que passa l'OMS incrementa una mica el nivell d'alerta. Els esforços dels metges i d'alguns mitjans seriosos per evitar la histèria són meritoris, però el cert és que es preveuen escenaris amb dràstiques limitacions de moviments. L'OCDE ha establert una previsió optimista i una de pessimista; en la primera, la crisi tindrà un impacte negatiu de mig punt en l'economia mundial, i en la segona, d'un punt i mig. Pot semblar poc, però és suficient per alarmar els inversors i ensorrar les borses. La causa dels mals pronòstics no són les hores de treball perdudes per la baixa laboral dels infectats, sinó les conseqüències de les mesures de contenció. Si s'obliga la gent a tancar-se a casa per frenar el contagi, la producció i distribució de béns s'alenteix i l'economia ho nota. I tancar-nos tots a casa no és cap hipòtesi esbojarrada en una societat que ha convertit en norma l'exigència del risc zero i l'atribució de tots els mals al governant. «Ho haurien d'haver previst», diem tot fent recompte dels danys de qualsevol sacsejada. Se senten queixes per l'absència de controls estrictes en aeroports i estacions: és la demanda social d'un estat d'emergència amb conseqüències econòmiques que les borses ja han avançat.