Aquestes són les paraules que adreçà a la multitud el barber de la pel·lícula El gran dictador, de Charles Chaplin. Aquest discurs és ben actual a causa de la pandèmia de la Covid-19, que ha portat la malaltia i la mort a moltes persones i la crisi econòmica a moltes llars.

Quan vivíem refiats perquè ens crèiem «forts i segurs» (Ps 48:7), un virus ha capgirat la nostra vida, tot enfrontant-nos a un futur incert. Per això ens cal escoltar de nou aquest discurs, que és un cant a l'esperança.

Enmig de l'horror nazi (i també en aquests moments) el jueu exhortava el poble a «ajudar-nos els uns als altres» per «fer feliços els altres» i «no desgraciats». Com en el Reich, també ara hem de ser conscients que «en aquest món hi ha lloc per a tothom» i que «el camí de la vida pot ser lliure i bell» tot i que «l'hem perdut» perquè «la cobdícia ha enverinat les ànimes, ha alçat barreres d'odi i ens ha empès cap a la misèria».

Un virus ens ha fet adonar que «ens hem empresonat nosaltres mateixos», ja que l'agressió al planeta o «les màquines que creen abundància ens deixen en la necessitat». I tot creient-nos els amos del món, «el nostre coneixement ens ha fet cínics i la nostra intel·ligència, durs i secs».

El barber s'adreça ara a nosaltres així: «Pensem massa i sentim molt poc» i per això «més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, bondat i dolcesa». Perquè «sense eixes qualitats, la vida serà violenta. Ho perdrem tot».

Com en la pel·lícula, també ara «els avions i la ràdio ens fan sentir més a prop», però «la veritable naturalesa d'aquests invents exigeix bondat humana. Exigeix fraternitat universal que ens uneixi a tots nosaltres».

La Covid-19, és a dir, «la dissort que patim, no és més que la passatgera cobdícia i l'amarguesa d'homes que tenen por de seguir el camí del progrés humà». Per sortir d'aquesta pandèmia hem de «portar l'amor de la humanitat en els vostres cors. No l'odi». No hem de lluitar per «l'esclavitud, sinó per la llibertat». Només podrem superar aquests moments tan dolorosos si tenim «el poder de fer aquesta vida, lliure i bella» per convertir-la en «una meravellosa aventura».

Cal que deixant les falses seguretats, l'agressió al planeta i el consumisme desenfrenat, «lluitem per un món nou, digne i noble, que garanteixi als homes treball, doni a la joventut un futur i als ancians seguretat». Hem de lluitar «pel món de la raó, un món on la ciència» (beneïts metges, infermers, farmacèutics) «i el progrés, ens condueixin a la felicitat».

Cal que ens alcem «per damunt de l'odi, de l'ambició, de la brutalitat», perquè «a l'ànima de l'home li han estat donades ales i finalment està començant a volar. Està volant cap a l'arc iris, cap a la llum de l'esperança, cap al futur, un gloriós futur que ens pertany a tots».

Només sortirem d'aquesta pandèmia (com es va sortir del nazisme) amb la solidaritat i els petits gestos d'amor, dels uns als altres, que ens fan més humans.