Aviat farà 10 anys que va prendre possessió «el govern dels millors» d'Artur Mas. Immediatament va prendre la mesura d'anul·lar pràcticament l'impost sobre successions, com a mostra ideològica del seu tarannà neoliberal, alhora que promovia les retallades de l'estat del benestar, disminuint, entre d'altres, els recursos disponibles per a la sanitat.
Aquestes polítiques han seguit fins a l'actualitat, sense revertir les retallades. En tot aquest temps les llistes d'espera s'han allargat i les persones que s'ho han pogut permetre les han evitat anant a la sanitat privada. Escanyant la sanitat pública s'han potenciat, doncs, les mútues i les consultes privades i l'enriquiment privat a costa de la sanitat pública.
Aquesta dualitat que separa les persones que sols poden fer servir la sanitat pública de les que, a més, tenen l'opció de pagar-se una sanitat privada, implica una pèrdua molt greu d'equitat i justícia a la nostra societat i en l'aspecte més important que hi ha: la salut.
La pandèmia s'ha trobat, doncs, una sanitat pública afeblida i la conseqüència ja no ha estat una llarga espera per fer-se una operació de cataractes, sinó que ha estat la mort de la gent.
Imaginem dues persones grans amb la mateixa edat i situació clínica. L'una, sols pel fet de ser gran i d'estar en una residència, i amb l'objectiu de no col·lapsar els hospitals, no se la va deixar derivar a l'hospital públic (edatisme) i va morir. L'altra, amb suficients recursos econòmics, va ser atesa en un hospital privat i va sobreviure.
Malgrat que es parla de la sanitat com a única i universal, no és veritat. La sanitat pública atén tothom, mentre que la privada sols atén els que la poden pagar. I en la pandèmia la sanitat privada ha atès, com és la seva funció, primordialment la seva clientela, i ha posat a disposició part dels seus llits a pacients derivats de la covid-19, això sí, generosament pagats entre tots.
Aquesta dualitat contrària a l'equitat i que ara ha tingut com a conseqüència morts injustes, té responsables. Més enllà de qui va donar les directrius de no deixar derivar la gent gran de les residències, la responsabilitat recau en les polítiques neoliberals dutes a terme, que han afeblit voluntàriament la sanitat pública i potenciat la privada. Aquesta culpabilitat, però, ha tingut la complicitat de tota una societat que ha validat electoralment aquestes polítiques injustes i insolidàries, mentre s'ha sentit la més solidària del món aplaudint des dels balcons i col·laborant en La Marató de TV3.
Tots plegats hem d'aprendre de la pandèmia i de les morts injustes que hi ha hagut, dedicant molts més recursos a la sanitat pública, la de tots, i millorant les condicions dels treballadors de la sanitat, de les residències, de l'atenció domiciliària i, en general, de tots els treballadors. Perquè ja n'hi ha prou de salaris low cost i de l'explotació laboral derivada de la maleïda reforma laboral que sols ha provocat precarietat i misèria, treballadors pobres i joves sense futur.
