Un per un, com un castell de cartes, els pilars que sostenien l'entramat del sistema constitucional espanyol es van esfondrant davant els nostres ulls. Això no seria greu si s'haguessin previst i executat mecanismes de substitució que permetessin la renovació de les estructures més afeblides, però les debilitats originàries del pacte del 1978 van obligar a concebre una estructura inamovible i rígida, incapaç d'adaptar-se als nous temps. I ara ens trobem que el descrèdit i la falta de confiança s'han anat apoderant de tots els racons, fins a l'extrem que, a manca de nous suports o d'alternatives viables, el vaixell fa aigües, i no es veu per enlloc que aquells a qui els ha tocat de comandar-lo tinguin ànims i recursos per poder-lo reflotar.
Tots sabíem que la sortida d'una dictadura de més de quaranta anys exigia renúncies i sacrificis a totes bandes. La ruptura que molts hauríem volgut no va ser possible. Van entrar en joc, doncs, les habilitats i les argúcies de polítics del règim i de l'oposició, que van fer un esforç per construir un pacte que permetés l'establiment d'un règim democràtic homologable que pogués ser acceptat pels nostres socis europeus. Moltes estructures del vell sistema no es van depurar i els demòcrates van haver d'acceptar renúncies importants que ara pesen com una llosa en la continuïtat d'un invent que, al principi, va aparèixer com a satisfactori i modèlic. Fins i tot el més vell dels contenciosos espanyols, com era l'estructura ter-ritorial de l'estat, va semblar trobar una via de solució prou acceptable que podia harmonitzar la unitat i la diversitat desitjables.
El que està passant aquests darrers temps amb la monarquia no és res més que una manifestació evident de com s'ha anat corcant per dins l'edifici constitucional intocable que es va concebre ara fa poc més de quaranta anys. Molts republicans van acceptar rei, himne i bandera si aquesta imposició del pacte polític havia de permetre un model democràtic viable que garantís la pau i l'exercici de les llibertats. I ara, passats els anys, molts d'ells assisteixen estamordits al cúmul de notícies que s'han anat succeint sobre la conducta que ja sospitaven de l'anomenat rei emèrit. Per si fos poc, el corc està escampat en altres membres de la família reial de vida poc exemplar i en un successor, el monarca regnant, que ha consentit les malifetes del seu pare i que ha donat proves evidents de ser incapaç d'exercir el paper d'arbitratge i moderació que la constitució li assenyala. No és estrany, doncs, que l'edifici simbòlic tremoli fins als fonaments i que els responsables de l'estat busquin desesperadament la manera de crear un tallafoc que aïlli el rei emèrit i que permeti la continuïtat d'una monarquia àmpliament rebutjada per bona part de la població.
Torno al començament: els pilars que aguantaven el sistema s'han anat esfondrant. Monarquia, policia, poder judicial, llibertats democràtiques, règim autonòmic, drets fonamentals, tot fa aigües en un marasme que no sembla que tingui aturador. Que ara sapiguem que l'Estat espiava il·legalment representants polítics catalans, començant pel president del Parlament, és només una altra baula d'una cadena molt llarga que cada dia alimenta els titulars dels mitjans de comunicació que s'atreveixen, malgrat tot, a publicar-ho, perquè la credibilitat i la independència d'una part de la premsa espanyola és una altra de les columnes vertebrals del sistema que trontolla. En definitiva, els súbdits d'aquesta monarquia imposada i vacil·lant tenim motius sobrers per preocupar-nos.
