Molt al principi de tot aquest malson que ha resultat ser la pandèmia del coronavirus, el Partit Popular feia córrer entre els seus la pàgina del BOE on la secretaria d'Estat de Digitalització i Intel·ligència artificial, depenent de ministeri d'Afers Econòmics i Transformació Digital, destinava la quantitat de fins a dos milions d'euros per fer un programa de rastreig per tal de fer un seguiment dels casos del covid-19. Com en tot, es tractava de dir B si el govern deia A. Al final, el programa fou adjudicat a l'empresa INDRA per 350.000 euros en un concurs negociat i sense publicitat.
Aviat el PP va plegar veles, quan va veure que a escala d'Europa gairebé tots el països posaven en marxa mecanismes similars de tecnologia informàtica. En el cas europeu, s'ha procurat que els diferents programes siguin compatibles entre si i sempre guardant la privacitat del ciutadà.
Com funciona? Si dos telèfons han estat més de quinze minuts a menys de dos metres, s'intercanvien uns fitxers que queden guardats durant 15 dies. Si al llarg d'aquest temps un usuari és diagnosticat com a positiu de covid, els serveis de salut li donaran un codi que haurà d'introduir a l'aplicació. Un cop ell l'introdueix, l'altre telèfon rep un avís que ha estat en contacte amb un telèfon d'algú diagnosticat, i l'usuari s'ha de posar en contacte amb el seu centre de salut.
El sistema va ser provat amb força èxit a l'illa de la Gomera, on es va fer un simulacre de tres-cents infectats després d'una campanya d'informació a la població. Els resultats són esperançadors atès que s'aconsegueixen trobar gairebé el doble de contactes que amb el sistema de rastreig telefònic.
Diferents estudis a diversos països arriben a conclusió que si s'arribés al 60% de ciutadans amb l'aplicació descarregada, el contagi es reduiria d'una manera molt dràstica. Fins ara cap país europeu ha arribat a aquesta xifra. Irlanda se situa avui al 39% i Alemanya al 24%, que són els dos països amb més descàr-regues. Els serveis de salut alemanys, fa pocs dies, quan arribaren al vint per cent, afirmaven que s'havia evitat en un trenta per cent la propagació de la malaltia.
En el que tothom està d'acord és que el creixement de l'aplicació ajuda exponencialment a reduir la propagació. Evidentment no és la panacea que tot ho arregla, ni molt menys. La solució definitiva vindrà a partir dels descobriments de la ciència mèdica, però fins que aquesta no arribi, tot ajuda que el sistema sanitari no es col·lapsi.
Ara sí que podem ajudar i demanar alhora. Nosaltres ens descarreguem l'aplicació però demanem a l'administració que posi tots els rastrejadors necessaris perquè nosaltres puguem ser avisats.
El govern d'Espanya posa a disposició de les autoritats sanitàries fins a 2.000 militars per fer les feines de rastreig. Puc entendre que el Govern de Catalunya no vulgui militars espa-nyols, però el que no puc admetre és que no compti amb personal suficient per fer aquesta feina. Com no és admissible que ara com ara el sistema d'atenció primària no tingui almenys el mateix nombre de sanitaris que fa deu anys. Si no és ara, quan haurà de ser? Quant temps més podrà aguantar el personal de l'atenció primària amb aquesta sobrecàrrega de treball?.
Compte, que qui juga amb foc s'acaba cremant i la salut dels ciutadans és massa seriosa per jugar-hi.
