Portar barret, a principi del segle XX, era un signe de jerarquia social. Les classes més adinerades havien de portar-ne. Però mentre els homes tenien permís per treure-se'l en espais tancats, les dones ho tenien prohibit. Les dones en tenien moltes d'altres, de prohibicions. I se m'acut també la de no poder entrar a les tavernes. A Espanya, a les dones, després de la crisi del 1898, se les va relegar al paper d'esposes i de mares. Un destí submís. Mentre a Europa ja es preconitzava la idea de la dona moderna.
Per sort, Clara Campoamor i Victoria Kent, com a representants de la Generació del 14, varen aconseguir que durant la Segona República les dones poguessin votar i que el seu títol universitari fos reconegut per poder exercir professionalment els seus estudis.
Després d'aquestes dones varen venir les de la Generació del 27, les conegudes com «Las Sinsombrero». Per què aquest nom? Doncs perquè un dia, tot passejant, Maruja Mallo, Margarita Sanso, Salvador Dalí i Federico García Lorca van decidir treure's el barret i passejar per la Puerta de Alcalá sense portar-lo posat, com a actitud de protesta. Volien expressar metafòricament que tapar-se el cap significava constrènyer les idees i reprimir les iniciatives. Varen ser insultats i apedregats.
Els noms masculins de la Generació del 27 són coneguts per tothom. Però, i els de les dones? Amb elles hi va haver una clara voluntat de silenciar-les i d'oblidar-les. Cal recordar-les: Maruja Mallo, pintora; Rosario Velasco, pintora; Marga Gil Roësset, escultora, il·lustradora i poeta; Maria Zambrano, filòsofa; María Teresa León, escriptora; Margarita Manso, pintora; Delhy Tejero, pintora i il·lustradora; Ángeles Santos, pintora i artista gràfica; i Concha de Albornoz, intel·lectual feminista.
Aquestes dones van introduir a les seves obres personatges femenins amb fortalesa, emancipades, lluitant contra el seu destí, amb un vestir modern, fumant o en una actitud intel·lectual. Però no van tenir el reconeixement que es mereixien mentre van exercir la seva professió durant la dictadura de Primo de Rivera i la Guerra Civil. Tot i que durant la Segona República van poder fruir d'un petit parèntesi.
Elles solien reunir-se al Lyceum Club Femenino. Però els grups més conservadors les titllaven d'«excèntriques i desequilibrades». Sempre la mateixa rancior, en aquest país reaccionari. Sempre tan neòfob, fins i tot misoneista. I quan va començar la repressió franquista, el mateix any 39, la Falange els va clausurar el Lyceum. A més de destruir-los tota la documentació perquè no quedés constància de res del que havien fet. Tampoc en varen tenir prou: les que no varen marxar a l'exili, van sofrir penes de presó o fins i tot se les va silenciar amb la mort.
I és que ser un país reaccionari, neòfob, misoneista i predominantment masclista no és bo per a ningú. I tanmateix, no té voluntat de curació.
