Les fulles esgarrapen la vorera amb un so tan peculiar que podrien semblar pedres rodolant sobre l'asfalt o les primeres gotes d'una pluja d'estiu. Que ràpida que transcorre la infantesa i la joventut i que líquid que és tot el que arriba després, un temps continu com el vas d'aigua que es vessa sobre la taula i s'escampa lentament cap allà on vol. Hi ha molts rellotges en una vida, com a les andanes de les estacions que tenen esferes perfectes penjades a les parets que diuen l'hora de l'altra punta del món. Sydney, Nova York, Tòquio. Passejo un dit de la mà dreta per la barana per sentir el contacte amb la matèria. Amb el món fet objecte. Molts anuncis de rellotges analògics marquen les deu i deu. Els publicistes diuen que és una qüestió estètica, una simetria perfecta que ajuda a fer ressaltar la marca. En el meu, ara les dues agulles estan clavades al deu. Dec ser antimarquetiniana per definició.
Al carrer hi ha silenci. Sento un gos i un grill. És la calma de l'expectació. Parles fluixet quan no et sents segur de les paraules que has de pronunciar i t'estimes més que no se sentin, que no quedin, dir-les a un volum tan baix que ningú et pugui retreure que han sortit de la teva boca. Es palpa en l'ambient el full en blanc, tant com les ganes d'escriure-hi alguna cosa. Ens guardem les pors. No fos cas que en dir-les es fessin realitat. Callem-les. Els nens juguen al riu. Van descalços, porten pals, s'empaiten, salten d'una pedra a l'altra. Hi ha instants fets per oblidar malsons. El moviment de l'aigua que ve de lluny marca el tempo. Tot continua encara que ens aturem com l'skater que reposa i es prepara per saltar, elevar-se amb el seu monopatí i fer piruetes a l'aire. Volar.
El noi posa les taules del bar a la plaça i distribueix les cadires metàl·liques de la pila. Una noia camina al costat d'un infant dalt d'una bicicleta sense pedals. Mai he pujat a una bici sense pedals i tampoc no m'he aficionat a les convencionals. Vaig aprendre a anar-hi de gran, al bosc del Suanya, un matí de tardor que no oblidaré mai. Vaig caure un parell de vegades però de seguida vaig descobrir que si pedalava avançava. I vaig agafar el camí empolsinat i recte i vaig començar a pedalar i no em vaig aturar fins al gorg Blau. No vaig gosar girar-me, per no perdre l'equilibri, i pregava per no trobar-me ningú de cara que em fes trontollar. Sentia com s'allunyaven els riures dels qui m'acompanyaven i una veu interior que repetia «si pedales, no caus», «si pedales, no caus». La frase m'ha reaparegut aquest setembre i em sembla que serà un bon mantra per als mesos que s'acosten.
