El seguiment informatiu de l'afectació de la pandèmia de coronavirus és un «Un, dos, tres». Em refereixo al programa de televisió que els que ja tenim una edat havíem vist i els més joves només n'han sentit a parlar, o ni això.
Els afectats «són amics i residents a....». Diàriament ens diuen que hi ha hagut tants positius nous per sis mesos d'epidèmia i el resultat són molts milers. Tothom està desitjant escoltar la veu de Las Tacañonas dient allò de «campaaaana i s'ha acabat!». Però no hi ha manera, cada dia els missatges que arriben semblen haver estat redactats per les germanes Hurtado, «Hala vamos, hala vamos, hala venimos, hala venimos». Això en el millor dels casos, perquè tot sovint les directrius que corren semblen dictades per Antonio Ozores, que començava a explicar el que fos i, tot seguit, ja no s'entenia res del que deia, però acabava amb una frase solemne com «de tots els espanyols». La crisi sanitària va començar amb els governs fent allò de «fins aquí puc llegir», per no alarmar. Fins que van descobrir la sopa d'all: el que alarma és no informar. Primer va ser com Manolo Royo, «aquí no passa res», i la histèria va fer admetre la gravetat dels fets, «per què deu ser?...» (La Bombi), fins que es van anar desgranant mesures, però cap d'elles és «la refinitiva» (Ángel Garó).
