Avui, 1 d'octubre, és un dia normal i corrent. Uns a l'escola, altres a la feina i molts més dels que voldríem a l'atur. Comença un mes carregat de refranys, molts de vinculats a la nova estació de l'any i a l'arribada del fred i el mal temps. Avui, però, podria ser una jornada festiva, de celebració. Seria el tercer aniversari del referèndum que va propiciar la creació d'un nou estat d'Europa, nascut fruit de la voluntat de poc més de dos milions de persones que van respondre afirmativament la pregunta: «Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?». I tot plegat, després d'haver esquival tots els aparells de l'Estat disposats al que fos per impedir que la ciutadania s'expressés a les urnes. Avui recordaríem i celebraríem aquell plebiscit car-regat de tota l'èpica imaginable i també, en molts moments, també inimaginable.

Tres anys després és suggeridor l'exercici de pensar com seria, avui en dia, una Catalunya independent. Si el fem, acaben fluint molts interrogants, més del desitjats, sobretot després de veure com en aquest curt període de temps les desavinences entre els partits independentistes, les escissions i la manca de lideratges han fet desinflar una part de la il·lusió col·lectiva associada a tot el procés que va arribar a la recta final aquell primer d'octubre i va creuar la línia de meta el dia 10 amb els 8 segons. El tacticisme polític portat a uns límits poc aconsellables ha fet que es camini d'una forma desalineada, sense que s'intueixi que, a curt termini, tothom remi de forma sincronitzada.

Les preguntes d'ara queden i quedaran en l'aire i sense resposta. La república catalana hauria estat capaç, en aquests tres anys, de teixir aliances amb Espanya o encara ens trobaríem en un procés de negociació més complex i enrevessat que el Brexit? Quins estats serien els nostres aliats? La hisenda catalana ja hauria estat capaç de recaptar el cent per cent dels impostos i les conselleries disposarien de més recursos? A quina lliga estaria jugant avui el Barça? Catalunya tornaria a ser un oasi polític com ho va ser durant les dècades de bipartidisme de CiU amb PSC? La meitat de la població que no combrega amb la independència se sentiria ben integrada en el nou estat? La gestió de la pandèmia hauria estat modèlica o molt semblant a la que ens toca viure?

Una de les sorts -i, a la vegada, desgràcia- de la Catalunya de després de l'1 d'Octubre és que l'Estat espanyol esdevé, amb la seva actitud de repressió permanent, un dels principals elements de cohesió entre els favorables a la sobirania i a la independència. El judici, les sentències i tot el conglomerat d'accions repressives, que encara es palpen cada dia, ajuden a mantenir el caliu de l'independentisme. La corona i els aparells de l'Estat -incloent-hi alguns mitjans de comunicació- que no han sabut adaptar-se a un model democràtic, modern, plural i descentralitzat fan possible que la flama catalana no s'hagi apagat i pugui revifar amb força. Les actuals generacions no oblidarem els anys de procés i l'1 d'Octubre i les seves conseqüències. Com tampoc no oblidarem les accions repressives, ni la literatura sobre la qual s'ha bastit una instrucció judicial que manté a la presó i a l'exili activistes i polítics que van apostar per posar unes urnes, com a forma d'expressió de la ciutadania.

L'1 d'Octubre és un dia que ha passat a la història, però no és festiu, és laborable.