Als darrers temps s'està accelerant un fenomen que fins ara no era tan transversal i general: el de la concentració empresarial, ja sigui per la via de la fusió, o bé de l'absorció per la compravenda de la marca més petita, habitualment. La llarga crisi del 2008, amb l'afegit de la nova situació derivada de la pandèmia de la covid-19, ha posat algunes empreses amb dificultats econòmiques importants i això ha fet que altres amb més solvència aprofitin l'ocasió per adquirir-la bé de preu, i aconseguir, doncs, més dimensió i un competidor menys en el seu mercat particular.
Tradicionalment, Catalunya és terra de petits emprenedors. I amb un tarannà força individualista, la qual cosa ha fet que la dimensió mitjana de les nostres empreses no sigui l'òptima per disposar de prou múscul financer per tenir un pes i una projecció potent en l'àmbit internacional. És clar que n'hi ha, però no en són gaires.
Òbviament aquest panorama no ha estat pas del tot dolent; ben al contrari, ha permès una gran diversitat d'ofertes que, es miri per on es miri, beneficia el client i també l'administració pública: ben segur que el volum del negoci fragmentat genera més ingressos fiscals que no pas el concentrat. I segurament més llocs de treball. Si no, ja em diran per què qualsevol fusió de seguida es planteja reorganitzar els seus recursos humans a la baixa.
Curiosament, aquesta tendència a creure que, com més gran sigui una empresa, aquesta serà més consistent, productiva i efectiva, es presenta en un moment en què l'anàlisi del consumidor es fa cada vegada més de manera particular. Per això, qui controla el big data té més possibilitats de vendre perquè coneix millor el comportant del clients i s'hi pot adaptar sabent a l'avançada què pot oferir amb més possibilitats d'encertar-ho. Per altra banda, per molt bé que pugui funcionar internament una gran empresa, la seva eficiència o la creativitat sempre seran superades per una de petita, sobretot si és especialitzada, innovadora i molt dinàmica.
En aquest àmbit reneix i agafa força el productor proper, de km 0, per la seva millor qualitat, que pren un protagonisme important. També ho estan fent molts comerços petits i de proximitat, especialment els que són capaços de sumar el seu paper prescriptor tradicional amb la seva presència a les xarxes socials i la venda online.
Un altre espai on sembla que es donen simultàniament ambdós fenòmens (concentració i diversificació) és el de la banca. En efecte, per una banda, les entitats tradicionals cada cop són més grans. Després de la desaparició forçada de les caixes d'estalvi, una dècada enrere, ara arriba la fusió estel·lar de Caixabank i Bankia. I per l'altra, apareix una alternativa més versàtil, funcional i més ben adaptable a les necessitats del client. Es tracta d'una banca detallista que es mou sobretot en l'àmbit digital,i ja força estesa al Regne Unit. Precisament fa poc que han començat a operar dues propostes d'àmbit català: Bnc10 i Onze, banc català.
Crec, doncs, que no ens podem deixar seduir pel corró dels grans i és millor veure quines possibilitats hi ha d'enfortir, sense perdre la idiosincràsia, les empreses més petites. I, en cas que algunes d'elles decideixin ajuntar-se, mirar -no només teòricament, sinó a la pràctica- que no es perdi la personalitat i, si pot ser, el nom de cadascuna, especialment quan aquesta té una llarga tradició i un bon posicionament mercantil.
Diuen els estudiosos, com l'economista Santiago Niño-Becerra, que es va anant cap a una concentració de capital i vers l'aparició d'oligopolis en un entorn productiu-financer. I aquí les petites empreses desapareixeran o bé es convertiran en satèl·lits de les grans corporacions. Tot plegat en un marc on el capitalisme tal com el coneixem s'acabarà i minvarà alhora en gran manera la força i el paper dels estats. Igualment pronostica un món on la propietat privada no té sentit i que la llibertat individual es dilueix dins de la col·lectiva, ja que l'individu només serà necessari en la mesura que fa una aportació de conjunt. Un nou escenari, doncs, ben diferent que presenta al seu darrer llibre Capitalismo 1679-2065, editat per Ariel.
Tot plegat genera molts clarobscurs. Ho haurem d'anar veient...
