Si els diem que la salut de tots els madrilenys, i darrere seu la de la resta de ciutadans del regne, depèn de l'encert d'un grapat de professionals, pensaran que ens referim als que prenen les decisions sanitàries. És ben veritat i és de tota lògica. Ja no és tan lògic que la salut col·lectiva també depengui de l'encert professional de la colla de llicenciats en Dret que assessoren els governants en l'elaboració de les ordres i decrets. No sembla gaire tranquil·litzador, però és veritat. Ho acabem de veure en la resolució del TSJ de Madrid que ha tombat les mesures de confinament i ha empès el Govern a dictar l'estat d'alarma per donar-hi nova cobertura. Es veu que l'ordre corresponent s'emparava en una norma que no era la d'exacta pertinència en aquest cas, però si s'hagués emparat en una altra no hi hauria hagut problema, com demostren els confinaments idèntics decidits en altres indrets i que han rebut el vistiplau judicial. Per tant, les mesures poden ser correctes però l'esment d'una llei equivocada converteix l'esforç en inútil mentre els multipliquen els contagis i s'omplen els hospitals. Se m'ha acut que el tribunal hauria pogut telefonar al conseller de torn, al ministre o a qui pertoqués, i dir-li: mira, si canvies la referència a la llei Tal per la llei Qual, no hi haurà cap obstacle. Així és com funcionen les coses entre la gent que dona prioritat a solucionar els problemes. Però l'administració en general, i la de Justícia en particular, té la seva pròpia lògica que massa vegades sembla discórrer per camins molt allunyats dels que transitem la resta dels humans. Per això gestors i advocats són professionals indispensables, malgrat que no aportin necessàriament certesa. Disposar de lletrats en nòmina, per exemple, no allibera els ajuntaments de grans ensurts econòmics; ho poden demanar al de Manresa, a veure quant ha acabat pagant pel Casino, o per unes canyes a les Escodines. Potser alcaldes i presidents autonòmics haurien de tenir un magistrat en nòmina per anticipar sentències, però en els supòsits més complicats, és probable que patís un atac de sinceritat i confessés: «Això dependrà del jutge que ens toqui».
