La història fa moltes voltes i a vegades torna, sota procediments repetidament vistos en règims del passat. Les «purgues polítiques» han estat habituals per fer fora els «infidels» i preservar la puresa dels processos en curs. Les excuses són el menys important, el fonamental són els resultats. L'objectiu: apartar tots els no addictes, per evitar que puguin danyar els resultats perseguits.
És el que està passant en el món postconvergent. La usurpació del nom de Junts x Cat, al PDeCAT, comporta la guerra total, amb ànims de fer desaparèixer el tronc principal per donar pas a la principal branca que n'ha sortit. Ara i aquí, no es poden permetre cap feblesa ni tebiesa en el procés de preparació de les eleccions al Parlament del 14 de febrer. Estan a la cantonada i s'ha de procedir a fer «neteja general».
Això vol dir que, a l'enemic, ni aigua. I sí, els qui eren amics i companys de viatge, han esdevingut molestos adversaris, primer, i ara ja enemics declarats. Posen en perill els objectius del partit creat a imatge i semblança d'un personatge il·luminat, fugitiu de la justícia, instal·lat en el seu palau de Waterloo. Des d'allà dicta ordres, d'obligat compliment per part de tots els seus súbdits, enfilats al carro de qui creuen guanyador.
Ai las, però, tenen una única i definitiva chance. O guanyen i queden com a primera força política o se'n van en orris de manera ràpida i definitiva. Els lideratges totalitaris funcionen mentre es reben càrrecs i prebendes, però quan això no es pot donar, la desbandada és immediata i imparable. Estic convençut que la veurem pocs dies després de les eleccions.
De fet, aquestes purgues indiscriminades, no per raons d'ineficàcia, sinó d'addicció, són el preludi de la derrota. Hem vist fer fora la consellera Àngels Chacón, probablement la més eficient del mediocre Consell Executiu, i ara Ivet Castaño, delegada territorial de Presidència, a la Catalunya Central. Podria donar altres noms de càrrecs en altres territoris, però aquests dos serveixen per exemplificar el que vull dir.
Quan has de fer fora persones del teu partit, per haver restat fidels al partit i al càrrec, inicies un camí de no retorn, amb fracàs assegurat. A més, suposa una pèssima inversió de cara al futur immediat. El trencament d'un partit, per la via de les «purgues polítiques», converteix els instigadors i les víctimes en enemics irreconciliables, perquè el que podia haver estat una decisió política s'ha convertit en un afer personal.
A les dues persones abans esmentades, i a moltes d'altres, no se les fa fora per deficiències en la gestió, incompliments a la feina, o desídia, sinó purament i simplement per haver mantingut la fidelitat a les sigles amb les quals es varen presentar. La feblesa i manca de visió de futur per part dels dirigents de Junts x Cat és clamorosa. Si el PDeCAT dubtava sobre si anar sols o dintre de Junts x Cat, ja té el dubte resolt. Sol, i en contra.
Amb aquests fets, i molts d'altres que s'estan donant aquests dies, anem cap unes eleccions al Parlament molt diferents de les que eren previsibles mig any enrere. No solament el món post-convergent ha implosionat, sinó que ERC veu aparèixer importants ombres en el seu passat recent que li poden causar danys irreparables. Sempre han fet ostentació de no haver tingut afers estranys o inconfessables, doncs bé, comencen a sortir-ne en uns quants llocs.
Però, a banda de tot plegat, el que la gent veu i sobretot pateix és la guerra interna al Consell Executiu i en tots els òrgans de govern, sense cap mena de mania de posar al davant els interessos personals i els de partit, en comptes dels de país. En uns moments tan especials i delicats com estem, la fortalesa i preparació d'algun dels partits d'oposició apareix com la taula de salvació per conformar una nova majoria capaç de governar amb eficàcia, sense buscar objectius impossibles i fent possible el retorn a la normalitat. Queden pocs mesos per fer realitat el somni.
