El periodista, cineasta i viatger Marc Serena va fer un interessant llibre sobre micropobles de Catalunya. Va ser molt abans que «El Foraster» aparegués a TV3. Amb uns ulls més forenses, acompanyat del fotògraf Edu Bayer, va anar a la recerca de l'essència real de les persones que hi habiten. Van recórrer sobretot terreny muntanyenc amb una furgoneta. Massa petita per encabir-hi més gent, ara la podrien fer servir els consellers Sàmper i Vergés. Si hi quedés lloc, també li aniria bé a Meritxell Budó. Podrien veure amb els seus propis ulls uns pobles on hi habiten víctimes de totes les arbitrarietats governatives possibles.

Els habitants d'aquests poblets de postal, amb els mateixos drets i deures dels ciutadans residents a l'Eixample barcelonina, aquest Nadal han experimentat com les seves cases veïnes (propietat de forasters verídics) estaven ocupades pels seus titulars o els seus coneguts. És a dir, les normes de la Generalitat van convertir un actiu burgès com és la propietat d'una segona residència en un dret adquirit útil per viatjar cap al Berguedà o al Solsonès. A fer-hi una estada de lleure. Si de passada es barrejaven bombolles de convivència amb xarrups de ratafia, tampoc passava res. Tenir una casa a la muntanya o una reserva a una casa rural ha estat el passaport per moure's amb llibertat (i de passada contagiar). Els comandants polítics d'ara mateix podrien haver comprovat en la seva ruta imaginària que aquesta mena de localitats només amb desenes d'habitants hi ha manca de caixers, i les botigues (si hi són) només tenen el més bàsic. Haurien tingut dificultats per comprar un diari o bé un martell. Des d'allà, aquests conciutadans no tenen cap possibilitat de ser tinguts en compte en els estèrils debats generats després de cada nova tanda de regulacions. Són demoscòpicament irrellevants. I ara mateix estan confinats al seu poble sense opció de sortir-ne. Els afortunats que viuen tot l'any a Gisclareny o a Vallcebre ara són presoners de regulacions pensades i validades per Terrassa, Igualada o la Garriga. Els governants no ho veuen, però els pobles minúsculs necessiten un tractament diferenciat, pensat en els que hi són sempre o bé hi tenen una activitat professional com un restaurant.

Allà ben amunt, els manaies podrien experimentar la moda accelerada per la pandèmia i promocionada per ells: el teletreball des d'un minipoble. Tindrien tot el paisatge desitjat però sabrien el significat de viure aïllat, amb poca o nul·la cobertura de mòbil, males connexions digitals i ara una nevada que no els permetria sortir de casa ni fer tuits. No els hi quedaria ni el recurs de maldar contra els que hi posen els límits. En el seu cas, seria queixar-se d'ells mateixos.

Desmanegat l'executiu català en dos bàndols, competeixen per veure quin bloc és el més incompetent del dos. Amb pressió afegida de ser proper el moment de revalidar la seva cadira, quedo a l'espera de veure promeses esbojarrades com la vacuna a peu d'urna. Altrament, potser molts votants ens confinarem el 14-F a Llobera o a Montclar.