Ales 6, l'escola obria portes. Els pares deixaven anar les mans dels seus fills o aquestes s'escapaven, lliscants, de les mans del seus progenitors, s'acomiadaven, i encara que les absències mútues es preveiessin breus, hi havia petons i abraçades, i unes rialles que anunciaven la felicitat per aquella activitat immediata. Vestits amb roba còmoda, els infants es disposaven a cantar, ballar i interpretar, a fer teatre. Quan eren més petits de manera feliç, però innocent, aprenien. Quan es van anar fent grans, amb la mateix felicitat, absorbien el nou coneixement artístic de manera conscient. Esponges incansables que xuclaven tot el que els aportaven els més grans. Aquests joves feien teatre. Aquests joves fan teatre, n'aprenen i en volen continuar fent. Aquests dies, l'aprenentatge teatral ha quedat trasbalsat per les informacions publicades sobre els abusos sexuals i de poder a l'Institut del Teatre. Una d'aquestes joves aprenents d'actriu reflexionava en veu alta i em deia que «en aquest món artístic, connectar és una paraula clau. En expressar-se s'estableix un lligam estret ple de fragilitat i sinceritat amb el públic, és clar, però sobretot amb els companys i els professors. Es crea un fil sensible a partir de les transparències de cadascú». I segurament que és just en aquest punt de «fragilitat» on la debilitat obre l'escletxa a l'error, on es pot trencar la relació responsable entre els protagonistes del procés educatiu. El món de les arts escèniques afavoreix l'aparició d'actituds narcisistes de qui de l'aplaudiment rebut en fa un impuls esperant l'adoració. Ensenyar és mostrar a l'altre la manera d'arribar a la veritat, però quan aquesta veritat no es busca en un espai extern, quan un creu que la veritat és el jo, té una feblesa d'on poden aparèixer actituds abusives, de poder. Hi ha qui entén que està en una posició que li permet aplicar el poder i fer-ho en tots els camps. En una altra societat, aquestes actituds eren condemnables. Ara, també, però, a més a més, inassumibles, contestades per una nova societat que ha dit prou. Aquesta estudiant em deia que «en les arts escèniques s'ha abusat del fil sensible de connexió que es teixeix entre professor i alumne». S'ha trencat aquest fil i s'ha vigilat poc. S'ha xiulat en excés quan el problema el tenies a l'aula del costat, a l'assaig o al bar on havia convidat l'alumne. I no trobo millors paraules per acabar que les de la interlocutora: «Fa anys que faig teatre, que aprenc a fer teatre. Tinc un desig de comunicació total que vull vehicular en les arts escèniques. Vull fer-ho, però allunyada de qualsevol sexualització del jo. De fer-ho, lliurement, en un espai segur».
