Recentment he tingut la desgràcia de perdre la meva estimada Fina. Ella ha patit una metàstasi durant un any. Hem anat de metges, hospitals: Igualada, ICO (Bellvitge), Vall d'Hebron... El procés ha durat gairebé un any! Patiment i lluita!

Explico això per poder explicar la nostra experiència sobre l'Hospital d'Igualada.

A la primera fase, en la qual li van haver d'administrar dues etapes consecutives de quimioteràpia, vam tenir la grata sorpresa de trobar-nos amb un equip de grans professionals i, a més, cosa que a vegades no esperes, amb persones que sempre que ens han atès ha sigut amb un afecte i una humanitat entranyables!

Dit això, en l'última etapa de la Fina, vam estar els dos hospitalitzats deu dies en una mateixa habitació perquè teníem la covid-19. Ella, però, es va morir al meu costat del càncer.

L'afecte, professionalitat, humanitat... que vam trobar aquíno hi ha paraules per expressar com d'acollits i cuidats ens vam sentir. Tots uns grans professionals que es donen al malalt incondicionalment malgrat com és de dur treballar tantes hores amb els EPIS posats. Realment, vaig percebre que era un esforç sobrehumà que només podia ser suportat per una vocació sense límit per una professió tan noble com és cuidar dels altres i en contra de la mateixa salut, ja que la majoria acaben agafant la covid-19.

La meva experiència no pot ser millor i estic molt feliç de poder deixar el meu testimoni d'agraïment, admiració i estima que vaig agafar a totes aquestes grans persones!

Moltes gràcies, equip de l'Hospital d'Igualada!

No defalliu en una tasca tan bondadosa i extraordinària.

Gràcies, gràcies, gràcies. Els ho vaig dir de paraula i ara voldria deixar-ho plasmat per escrit. Un agraïment immens a la Vane, l'Emma i l'Anna, infermeres de l'àrea maternoinfantil a la planta d'hospitalització de l'Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa. També a la Laura, pediatra, i a l'Àngels i a la Judit, infermeres del torn de nit. La vida va fer que el dilluns 15 de febrer al vespre nasqués el Jan, el meu segon fill, i que l'endemà al matí el meu pare fes un infart cerebral que no va poder superar. L'equip de maternoinfantil, i en especial les professionals abans esmentades, van fer el possible i també l'impossible per tal que pogués encarar el xoc emocional que suposa perdre el pare i al mateix temps tenir cura d'una nova vida. Gràcies pel vostre humanisme.

L'abril del 2020 vaig caure fortuïtament per l'escala de casa meva. Entre múltiples hematomes, per fora i per dins del cos, em vaig trencar l'os del braç pel canell.

Després de cinquanta dies enguixada, em va quedar una distròfia muscular amb molt do- lor.

He estat vuit llargs mesos fent rehabilitació, un mes a casa i set mesos al Centre Hospitalari de Manresa.

Vull donar les gràcies als traumatòlegs de l'Hospital Sant Joan de Déu; a la doctora Maria Neus Ticó del Centre Hospitalari; a la fisioterapeuta Txell Bellot que va venir a casa; a tot al personal de rehabilitació per l'ambient tan positiu que hi ha i, sobretot, al fisioterapeuta Albert Herrada per la seva manera de ser, la seva professionalitat i les ganes que hi ha posat per curar-me. Ho ha aconseguit!

Gràcies a tots i seguiu així!