El Berguedà no va sobrat d'iniciatives empresarials ambicioses, de gruix i innovadores. Per això és una mala notíca la decisió d'Horrorland -l'empresa promotora del «parc del terror» de Cercs- de plegar veles. Horrorland tenia la virtut de crear sinergies amb altres sectors econòmics (restauració, turisme€) i situava la comarca al mapa. El més trist és que, malgrat l'èxit del projecte -que en les seves dues primeres edicions va fer el ple-, les limitacions derivades de la pandèmia i la falta d'ajuts institucionals han portat els promotors d'Horroland a renunciar a continuar endavant en el seu emplaçament actual, malgrat la important inversió ja feta. Davant d'això hom es pregunta: com és que no s'ha aconseguit retenir aquesta empresa? S'ha fet tot el possible per procurar que es quedi? I no parlo només, ni sobretot, de subvencions, tot i que té raó el Col·legi d'Economistes quan demana que hi hagi ajuts directes per salvar negocis viables com el que comentem (ajuts que -afegeixo jo- o es donen ara o després ja se'ls podran estalviar: les empreses hauran desaparegut). Calculi's què aportarà una empresa en el futur -en termes de nòmines, cotitzacions, impostos, demanda cap a altres empreses€- i què necessita ara, i decideixi's partint d'això.
En tot cas, Horrorland no és l'únic exemple d'emprenedoria berguedana malaguanyada. El Parc de la Natura de Berga es va deixar perdre per una combinació d'egos personals, poc compromís institucional i prejudicis ideològics. L'Ajuntament de Berga no va estar a l'altura, i la poca traça relacional del promotor va acabar de fer la resta. La comarca no va saber veure el caire estratègic i el revulsiu econòmic que suposava la iniciativa.
Semblantment, Queralt continua turísticament desaprofitat pel conflicte etern entre Inbergatur i l'Ajuntament de Berga, el polígon d'Olvan fa anys que està encallat, i els Rasos de Peguera fa temps que han deixat de ser una estació d'esquí. Fins i tot empreses solvents que, malgrat tot, prosperen i volen créixer -com Liven- s'han queixat tradicionalment d'incomprensió administrativa, lentituds burocràtiques i pals a la roda.
És evident, doncs, que tenim un problema. Tant se val que siguin temps de crisi o de bonança, que governin els uns o els altres: el resultat és el mateix. És que potser pesa una maledicció sobre la comarca? Doncs no. La maledicció en tot cas som nosaltres mateixos, perquè els patrons es repeteixen una i altra vegada: inexistència de fulls de ruta estables i consensuats sobre el futur de la comarca, falta d'entesa i d'empatia entre polítics i emprenedors, insuficiència de recursos endògens (i manca de capacitat per aconseguir-los fora) per portar endavant projectes importants, no avaluació de les polítiques de promoció econòmica, mancances d'alguns empresaris€. De solucions per a aquests mals n'hi ha (l'ACEB, per exemple, ha reclamat una política pública ambiciosa i més coordinació entre agents), però de moment la llista de frustracions continua engreixant-se.
