Ser de poble en època de covidMarta puigcorbé soler. borredà El fantàstic projecte de Fundesplai i Xiulajosep vilà batlle. olesa de montserrat

Tenim poca gent, pocs negocis, pocs comerços, i hem de fer filigranes per tirar endavant en aquests temps de pandèmia, perquè habitualment els negocis són portats per famílies. Què passa quan en una família hi ha un contagiat? Segons el protocol, els contactes propers s'han de fer la prova si hi han tingut contacte en les darreres 48 hores; si no, cal esperar el resultat positiu, i així es van fent en cadena les proves fins a multiplicar-se.

A Borredà tenim una família en la qual s'ha conegut el contagi primer del pare, després d'una filla no convivent i després de la mare, que havia estat en contacte amb l'altra filla. Per ordre de descart, la segona filla ha hagut d'esperar els positius dels altres perquè li fessin la prova, però, com que tenen negoci, l'han tancat per prevenció.

Mentrestant, la segona filla, els convivents de la primera, així com les treballadores que tenen contractades, han esperat que els toqués fer-se la PCR (hi van anar dijous). Tots es troben bé, no tenen símptomes, tret dels diagnosticats, però vet aquí que, en no tenir notícies, dilluns, i després de passar-se una bona estona al telèfon intentant trucar, des de Berga -ja que no tenim ambulatori perquè ens el van treure quan va començar la pandèmia- els diuen que les proves de set persones s'han perdut, que van quedar en una nevera i que les han de repetir.

En primer lloc, comprensió per un error que tots podríem tenir, tot i que considero que és molt greu, però el que trobo intolerable és que no hi hagi un mitjà de comunicació entre el lloc de les proves i l'interessat, que ningú s'hagi posat en contacte amb aquestes persones per dir-los el que ha passat, inclosa la doctora de capçalera que ve un cop per setmana a passar visita al poble.

Per a un comerciant de poble petit, després de tants mesos de no poder rebre visitants, perdre les vendes d'un cap de setmana és greu com per a tothom, amb el problema afegit que la llunyania de la capital converteix qualsevol gestió en una proesa.

Estem indignats per haver estat ignorats, per haver de desplaçar-nos fins a Berga per fer les proves, ja que no tothom té mitjà de transport i això implica posar en risc la persona que fa de xòfer, per haver-les de repetir i, sobretot, pel protocol, que amb la seva lentitud i ordre seqüencial fa que després de deu dies de tenir el negoci tancat per precaució, a hores d'ara no sapiguem qui de nosaltres està contagiat.

L'únic avantatge que podem tenir és que ens podem morir de covid, abans de saber si la tenim.

Els videoclips formen part d'un projecte de Fundesplai i del grup musical Xiula, subvencionat per la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona, en què es pretén treballar temes com la immigració i la ciutadania global per tal de fomentar l'autoestima, l'esperit crític i la integració de tots aquests joves.

Però, a banda d'aquest treball tan encomiable, el que resulta també meravellós és el fet de veure com tots aquests joves canten les cançons dels seus videoclips en català -«Totes som iguals, vides diferents», diu la tornada- gràcies a la impagable tasca duta a terme pels membres dels esplais, així com pels educadors socials i els músics del grup Xiula.

Una tasca, cal remarcar-ho, que no té preu, ja que aquest projecte intenta arribar allà on no pot fer-ho l'escola, ja sigui en el tema de la integració, ja sigui en el de l'aprenentatge del català, i ens demostra, a més a més, com d'important i d'útil pot resultar la utilització de la música com a eina educativa, i més concretament com a mitjà pedagògic a través del qual tota una sèrie de joves nouvinguts que no tenen el català com la seva llengua pròpia poden arribar a estimar-lo i a sentir-lo també com el seu idioma.

Enhorabona, doncs, i moltíssimes felicitats a tots els membres de Fundesplai i del grup Xiula per la seva tan fantàstica i impagable feina!