Relacionar notícies que es publiquen en pàgines diferents del mateix diari produeix resultats interessants. Un exemple extret del Regió7 d’ahir: deu anys després del 15-M (pàgina 27), el president de CaixaBank s’ha triplicat el sou (pàgina 28). És una dada a tenir present quan s’analitzen els efectes polítics i socials d’aquella històrica onada mobilitzadora.
La revolta dels «indignats» –nom relacionat amb el llibre Indigneu-vos, de Stéphane Hessel, publicat uns mesos abans– va introduir molts temes en l’agenda de les preocupacions col·lectives i els discursos polítics, però no va ser cap revolució, perquè no va canviar les estructures profundes del poder econòmic ni polític. Les revolucions tenen objectius i programes de canvi radical i els duen a terme prenent el control dels mecanismes del poder o substituint-los. El que vam presenciar fa deu anys va ser un gran crit de protesta contra la certesa que, per primera vegada en dècades, els fills viurien pitjor que els pares perquè el sistema estava avariat. L’onada neoliberal, accelerada per la caiguda del sistema soviètic, ja havia destruït les velles seguretats laborals, però havíem tirat endavant amb la bombolla del crèdit i el totxo, fins que va petar. Llavors, el pànic va tenir com a resposta dels governs la tisora voraç de l’austeritat, per imposició dels inquisidors de l’euro frugal. El 15-M no constituïa una alternativa estructurada al sistema, sinó l’exigència que funcionés d’una altra manera i es posés al servei de tots. Podem ho va entendre molt bé: a les places hi havia el poble i als despatxos, «la casta».
Deu anys després, molts valors de l’agenda de la protesta han estat incorporats a la categoria de normals, però la precarietat que nega el dret a la seguretat en el futur és el pa de cada dia i la principal promesa a les noves generacions. Les veritables estructures del poder el conserven sencer, quan no l’han incrementat per la dinàmica imparable del capitalisme financer i la seva tendència a la concentració. Indignant?
