Amb aquest títol ja deuen haver suposat que aquesta setmana no va de política, no és metafòric i va de teatre. Dijous, la sala Tallers del TNC va acollir l’estrena de Mare de sucre, la darrera dramatúrgia de Clàudia Cedó, que ja ens havia trasbalsat amb Una gossa en un descampat i emocionat amb l’adaptació de la novel·la d’Irene Solà Canto jo i la muntanya balla. Només començar, la Cloe, una actriu amb discapacitat intel·lectual, ens engalta un monòleg demolidor que posa els valors de punta. Ella vol ser mare; qui ha decidit quins desitjos pot tenir o no?, quins son els seus drets i, sobretot, com i a qui pot donar tota la seva capacitat d’estimar? No és una producció dins un festival o una mostra, es tracta de la temporada oficial del Teatre Nacional de Catalunya i, a l’escenari, la meitat del càsting té diversitat funcional o discapacitat intel·lectual, però sobretot té tota la capacitat per interpretar, convèncer i emocionar, amb un plantejament que fa reflexionar i remou consciències.

Fins fa pocs dies, la constitució encara emprava el mot pejoratiu «disminuït» per referir-se a aquestes persones amb diversitat funcional, un avantprojecte de reforma ho vol substituir per «persones amb discapacitat», tot i que la caspa de la Real Acadèmia aconsellava fer-ho per la paraula «discapacitades», que no és el mateix, perquè una circumstancia no és el tot ni molt menys el condicionant. La Clàudia, que al davant de l’associació Escenaris Especials porta molts anys demostrant de què va això, més enllà de canviar els mots i esborrar les actituds i els prejudicis, ha fet una aposta valenta per encetar un debat no només d’acceptació de la diversitat, això ja ho va fer Javier Fesser portant el fenomen Campeones a la gran pantalla. Aquí es tracta, sense posicionar-se, amb un text dur i una interpretació tant convincent com realista, de preguntar a l’espectador qui es creu que disposa de la capacitat de decidir pels altres sobre els sentiments i el dret a la maternitat, plantant cara a un tema tabú que a dia d’avui encara impedeix a moltes dones el dret de viure en una societat realment igualitària i inclusiva.

Els he posat el sucre a la boca però totes les funcions tenen les localitats exhaurides, caldrà esperar que els programadors locals facin que els escenaris de tot el país siguin tant especials com el del TNC. Segur que el del Kursaal de Manresa ho serà; per tant, no badin i estiguin preparats per aplaudir el repte, com diu l’actor bagenc Marc Buxaderas ––un jove amb paràlisi cerebral que forma part de l’elenc–, no pel que són, sinó pel que fan. Mare de sucre no és una proposta dolça, és un clam sense paternalismes a respectar la vida de les persones que tenen tot el dret a tenir i donar plenament la seva.