En les pel·lícules de Kusturica sol haver-hi una escena de bogeria. Una fanfàrria que irromp en el pla, amb una música estrident i encomanadissa. Els personatges estan gaudint d’una vetllada sota els arbres, il·luminats per fanalets de colors. N’hi ha de vermells, verds, grocs i blaus. La trompa fa un solo i tothom es posa a ballar. Corre la cervesa a doll i en determinat moment els focs artificials posen el colofó a una nit de festa. És el caràcter balcànic. La passió desmesurada per la celebració. Amb les trompetes s’eleva la vida a les seves últimes conseqüències. La mort ja ha estat massa present com per evocar-la. Gornji Grad és la part alta de Zagreb. El turó domina tota la resta de la ciutat. Actua de sentinella i de fortalesa. Són uns quants carrers en costa, decorats amb plantes enfiladisses i fulles de parra. Sòls empedrats per on no passen els cotxes. Les terrasses ocupen un lloc privilegiat en la vida dels croats. A partir de les set de la tarda se serveix vi i cervesa. Els executius surten dels seus negocis i abans de baixar a la part baixa de la ciutat s’aturen als bars. Conviuen els turistes amb els joves. Ja va acabant l’estiu i els agramites aprofiten les últimes hores de sol. Els dies són més curts. Just abans que fosquegi, a l’altura de Strossmayerovo Setaliste, l’albereda enfilada al precipici que aïlla la part alta de la baixa, apareix la fanfàrria i s’encenen els fanalets. Última nit de festa a Zagreb.
Des de Gornji Grad el viatger arriba a contemplar les millors panoràmiques de la ciutat. A l’est troba la catedral, d’estil gòtic. Després de setmanes de contemplació ortodoxa, Crists il·luminats per la llum d’una espelma, tornem a l’exuberància catòlica, a un temple que barreja el gòtic i el barroc a parts iguals. Encara que per eclecticisme, l’església de Sant Marc venç qualsevol edifici de la ciutat.
Al costat del Parlament, se la coneix per la seva teulada de dues aigües, decorat amb ceràmiques dels regnes unificats de Dalmàcia. Un emblema nacional que uneix dos segells distintius a Croàcia: la pertinença al Mediterrani i la fe catòlica. A l’albereda comencen a arribar els curiosos. Els joves prenen lloc en els bancs de fusta i la cervesa se serveix en gerres de cristall. El viatger creu entendre la manera de ser dels agramites, tan diversos als croats de la costa. Molt més tancats, l’aire eslau ha calat en el profund del seu caràcter. Des d’aquest mateix punt, en les altures, qualsevol ciutadà va poder contemplar, el mes de desembre del 1991, els bombardejos que l’exèrcit federal iugoslau va llançar sobre la part baixa com a represàlia a les aspiracions d’independència de Croàcia enfront de Iugoslàvia. La guerra havia començat i ja trucava a les portes de la capital.
Ferides suturades
La història recent és indissoluble de la realitat del país. De totes les capitals balcàniques, Zagreb és la que millor ha suturat les seves ferides. Però ho ha fet amb un cert aire de superació que es barreja amb l’amnèsia. No troba el viatger que arriba a Zagreb més memòria de la guerra que monuments nacionalistes. Poca reflexió en les estàtues de Franjo Tudjman. Ciutats com Sarajevo sí que són una constant revisió moral d’aquells anys finals del segle XX. A Croàcia tot és victòria. I més després de la seva adhesió a la Unió Europea.
No és fàcil cohabitar amb una presència tan dolorosa com la de la guerra dels Balcans. Des de les mateixes terrasses de Strossmayerovo Setaliste, al costat del telefèric per a turistes, els habitants de Zagreb van poder presenciar un altre bombardeig. Aquesta vegada el van provocar paramilitars dels serbis de Krajina, una república fundada en territori croat sense reconeixement internacional. Aquest mes de maig del 1995 van morir set persones i més de dues-centes van resultar ferides.
El viatger ha d’imaginar-se el dolor i la por. Els coets caient a la ciutat, pendents de l’atzar de la pólvora. Afortunadament, són uns altres els sons que commouen la nit de Zagreb, vint-i-cinc anys després de la guerra. Gornji Grad és la representació d’un país complex que sap conservar la seva tradició i adaptar-la als nous temps. Les alberedes ja estan il·luminades pels fanalets. Hi ha fanfàrries cada dos-cents metres, però cap es trepitja en els seus concerts d’estius. Els turistes conviuen amb els vilatans i els demostren que més enllà de la costa Croàcia té molt a ensenyar al món.
Els quioscos preparen els cevapi de carn i verdures, una herència otomana que encara omple d’olors orientals la cuina eslava. Sonen cançons gitanes amb sordina. Deixen d’existir els rellotges. S’està acabant l’estiu i Zagreb, que va sobreviure a la guerra, va decidir que totes les seves nits no estarien supeditades a les agulles del rellotge, sinó a les embranzides d’un trombó.
