El Pi, el Vell i el Jove, continua amb els braços oberts al cel, mirant cap a l’infinit, clamant per la pau i la llibertat del poble català. Podran arrabassar una branca, i fer més malifetes, però el mite creat per Verdaguer el consagra com l’arbre sagrat de la unitat dels Països Catalans. El Pi de Campllong era més que conegut pels habitants del Berguedà, sempre com a símbol de la Santíssima Trinitat, però sense Verdaguer aquest pi mai no hagués assolit el mite de la unitat lingüística i dels Països Catalans.
El Pi de les Tres Branques és un dels símbols del catalanisme actual. En concret serveix per vindicar la unitat dels Països Catalans. Cada any, des del 1980, es fan actes el juliol sota la seva vella i, per desgràcia, ja morta soca. Però la tradició i la llegenda ve d’antic. Sempre, es diu, s’ha venerat com un arbre sagrat o com l’arbre de casa.
L’Església catòlica ha atorgat indulgències a les pregaries fetes davant seu. L’arbre ha esdevingut una figura mítica per als catòlics, per als berguedans o per a tots els catalanoparlants. Per als primers, representa un dels misteris més importants de la fe; per als segons, els berguedans, la imatge de la pròpia identitat local o comarcal; per als darrers, els catalanoparlants, és un emblema de la unitat de les terres de llengua catalana i la voluntat d’un poble de viure i perviure.
El poema de mossèn Cinto ha esdevingut un punt de referència per a tots els que creuen en la unitat lingüística, política o històrica del País Valencià, el Principat de Catalunya i les Illes Balears i Pitiüses. Verdaguer parla de Catalunya, València i Mallorca, però, de fet, el mot seria ara Països Catalans, ja que aquest terme es popularitzaria més tard. El Rosselló i les altres comarques del nord de les Alberes, com són el Conflent, el Vallespir, el Capcir i la Cerdanya Septentrional, així com també Andorra o la Franja de Ponent (aquest darrer sota l’administració aragonesa), mossèn Cinto entenia que formaven part de Catalunya. De l’Alguer, llavors, no se’n parlava. Josep Narcís Roca i Farreras sembla que va ser el primer a usar l’expressió Països Catalans, segons Fèlix Cucurull, en una cita que apareix a L’Arch de Sant Martí de 18 d’abril del 1886, on diu: «Unió nacional de les províncies catalanes, de tot Catalunya i [...] de tots els Països Catalans d’ençà i d’enllà del Ebre, d’ençà i d’enllà dels Pirineus Orientals». Malgrat aquest text i d’altres posteriors, l’expressió Països Catalans no es va començar a popularitzar fins als anys cinquanta del segle XX.
El Pi sempre ha servit d’icona per alguna causa, ja sigui religiosa, cultural o política. Jacint Verdaguer en va fer diferents interpretacions: com a imatge de la Santíssima Trinitat, com a símbol de la unitat dels països de llengua catalana. Però Verdaguer i els Països Catalans són indestriables.
