Per què l’indult?

Caldria que el govern d’Espanya doni els indults per autèntic convenciment, si no és així val més que no ho faci. Els suports parlamentaris ja no són imprescindibles i la tensió a la qual tota la dreta està sotmetent la societat espanyola serà de mal pair. Els indults en si mateixos serviran per a ben poca cosa. El que cregui que amb els indults s’arregla la situació a Catalunya pateix gairebé del mateix il·lusionisme que patien aquells que creien que la independència era a tocar. Això va per llarg, per molt llarg.

En l’esperit, a la tardor del 2017 vam repetir la guerra civil del segle XV, on els catalans entraren en guerra entre ells i amb el rei Joan, curiosament un fet històric oblidat pel procés. Que no hi hagi hagut sang no vol dir que no hi hagi víctimes, i sí que n’hi ha hagut. Uns parlen de repressió i els altres parlen de marginació. Aquesta és la situació entre catalans avui, no ens enganyem. Com a mínim caldrà una, si no dues generacions, per superar-ho, si no ho espatllem més.

De què servirà l’indult? Sembla una obvietat, però cal assenyalar-ho, cap independentista deixarà de ser-ho i els que se senten marginats no deixaran de sentir-se’n. Algú pot creure que els extrems no continuaran alimentant el plet? Doncs és clar que sí, segur, es necessiten mútuament per existir. L’ultranacionalisme espanyol i el català són siamesos, oimés des que ETA va deixar de matar, els uns i els altres continuaran perforant-nos els timpans amb les seves proclames incendiàries.

Així, per què l’indult? Per una banda, perquè les democràcies poden i han de ser generoses amb aquells que les han volgut destruir i han fracassat. I per l’altra, perquè la majoria dels ciutadans del país, independentistes i no independentistes, necessitem girar full, començar a trobar punts de retrobament i per aquí pot començar el camí.

Pedro Sánchez té la missió, gens fàcil, de fer entendre una majoria del conjunt d’espanyols, que Espanya és plural i diversa. Que som majoria els catalans que ni hem marxat, ni volem marxar, però sí que necessitem que la nostra identitat, amb totes les seves cares, sigui, no ja respectada, sinó volguda.

Pere Aragonès faria bé de capçar la transcendència del moment. Pot ajudar o engegar-ho tot a rodar, d’ell depèn. Amb tots els respectes ni l’ANC, ni Òmnium, ni el de Waterloo, ni els falcons de Junts, ni les CUP no ajudaran a millorar la convivència al país, per ells, com pitjor, millor. Ja ha comès un greu error, repetir govern. No fer-ho amb el PSC l’aboca al funambulisme sense xarxa.

Si de veritat volgués ser president, la qüestió que li hauria d’importar no són les impossibles amnisties o autodeterminació, el que l’hauria d’ocupar és com redreça la situació sanitària, econòmica i social de Catalunya. Alhora que comença a construir una sola comunitat, també plural i diversa, on tots ens la fem nostra. Si no ho fa així, haurem perdut una oportunitat que serà difícil que es repeteixi en molt de temps i l’indult haurà servit de ben poca cosa.