Que la vida són dos dies. Amb la vacuna, tres

Aquesta tarda m’adormiré per les cantonades, diuen. Per això escric l’article al matí de divendres, per si de cas. Em posen la segona de Pfizer i em diuen els experts que després t’adorms. T’adorms molt. Potser és la calor. Els experts són els que ja han rebut la dosi i que, un cop rebuda, t’ho expliquen com aquell que ja ho sap tot. Batalletes, en dèiem abans. Només demano, pel bé de tothom, no tornar-me expert en res després de la dosi i no atabalar-los amb detalls de veteranu. Ui! Els veteranus, quina mandra que fan / fem... de vegades. Quasi sempre. Jo, de vegades, quasi sempre, callat estic més monu. Escric, sí, però escrivint només llegeixes si tu ho vols. No trio jo. Procuraré no tornar-me expert ni veteranu.

Diuen que m’adormiré per les cantonades, però jo és que hi ha dies que, de normal i sense vacuna, a les tardes ja m’adormo a cops de cap, o sigui, que res de l’altre món. La tarda de divendres em caurà al damunt, com si ho veiés venir, i no sé si serà per la vacuna o per la mandra. Total, que vist el panorama que m’espera –i benvingut sigui–, tot el que hagi de fer avui –divendres– val més que ho faci abans de les 3 de la tarda. Que després no estaré per a res. I, entre les coses que he de fer i vull fer, hi ha la llista de les coses que vull tornar a fer. La faré però no l’escriuré. Tothom té la seva i no és cas que ara els mengi el diumenge amb la seva.

Només penso, desitjo i proclamo que tot allò que vam dir que faríem diferent, ara que ho podrem fer, ho complim. O és que ja no ens en recordem. Això ens canviarà! Això ens transformarà. Això ens millorarà. Veig moltes ganes de sortir i moltes ganes de fer de tot com abans, i penso si al final el que farem al 100% és oblidar el que vam dir que no oblidaríem mai. A veure si l’efecte secundari més principal que té la vacuna és que t’oblides de tot allò que t’havies promès abans de vacunar-te. Promesa amb tu i amb tothom i amb el món i el planeta. Ai! Allò que em vaig dir a mi quan només podia parlar amb mi i la meva bombolla, allò que era tan essencial, vital, extraordinari de tan senzill que era, allò és el que procuraré fer. Ara que ja tornem a poder tornar. No ho sé, trobaria de mal gust oblidar-ho tot després de la segona punxada.

Facin llistes, però, sobretot, facin coses i memòria. Que allò que ens havia de fer millors ho duem dins. No ho espatllem, no ho punxem. Que la vida són dos dies. Amb la vacuna, tres.