Fent un tomb per la vila olímpica de Sydney, ja fa 21 anys, el recordat i enyorat Andreu Vivó, gimnasta de molts quirats i company simpàtic i extravertit, va revelar a l’amic Albert i a un servidor de vostès un dels privilegis més fascinants que tenien els atletes en els Jocs australians: una moneda per fer baixar una ampolla de refresc que sempre tornava. Crèdit il·limitat de Coca-Cola! L’addictiu or negre a discreció! La memòria és selectiva i qui signa aquestes línies sempre més ha recordat aquella anècdota viscuda al costat d’un dels esportistes més extraordinaris que ha tingut mai la ciutat de Manresa. A Tòquio, si és que aquesta peça encara es lliura als participants, serà difícil compartir gaires refrescos perquè els Jocs tiren endavant malgrat que, a darrera hora, la pandèmia ha obligat a buidar les graderies. Sense espectadors als estadis i els pavellons i amb tot simulacre de convivència entre els atletes reduït a la mínima expressió, l’esperit olímpic quedarà reservat a l’estricta passió esportiva. No hi ha cap dubte que es viuran combats i curses per a la història. Però no hi haurà públic ni festa, i sense aquests dos ingredients, els Jocs no són els Jocs. No hi faltarà la televisió; això sí, imprescindible per intentar fer quadrar els números i per evitar que la màquina s’aturi. Fa dues dècades, a Sydney, Vivó va competir el primer dia i va quedar deslliurat fins a l’hora de marxar. Feia amics arreu i departia amb esportistes d’altres disciplines. Des d’allà dalt, o des d’on sigui que ens mira, segur que va arrufar el nas quan va saber que no hi haurà gent a les graderies per aplaudir l’esforç dels esportistes.
